La pitjor mare del món

Anna Manso

Dies de lliure horriblició

horriblicio.jpg Zoom

horriblicio.jpg

Dilluns feia festa la gran. Dimarts tots. Dimecres ningú tenia festa però la gran no va anar a l’escola perquè ens vam equivocar. Dijous altra vegada tots festa. Divendres el mitjà i el petit van fer festa però la gran no. Avui ja no ho recordo. I demà vés a saber. L’existència d’un calendari laboral delirant combinat amb l’invent dels dies de lliure disposició, han donat com a resultat un monstre: l’horrible pont de la puriconstitució. Són tantes les giragonses i combinatòries que he hagut de fer per combinar la vida real amb la vida estil Disney Channel del calendari escolar que dilluns no garanteixo que torni a la feina amb les facultats mentals intactes.

Amagar o embarretar?

Perquè els dies de festa laboral intersetmanals són una xacra per a la productivitat del país. Però fills i pares fem festa alhora. Els dies de lliure disposició, en canvi,no. I recordo aquesta dada perquè sospito que qui se’ls va inventar no recorda aquest petit detall. O què proposen que fem amb els nens? Entaforar-los al calaix dels bolis del despatx? Embarretar-los amb una pantalla i fer-los passar pel nou llum de peu de l’oficina, botiga, fàbrica, etc.? I si, a sobre, els fills van a centres diferents i no els coincideixen els dies de festa, ja és per cagar-s’hi. Que ningú em vingui amb la cançoneta que tots els treballadors tenim, també, dies per dedicar als fills perquè servidora, igual que milions de persones, és autònoma i tal concepte no existeix. I amb la tronada que tenim a sobre, les persones que treballen amb un contracte laboral tampoc no estan amb l’estat d’ànim adequat per demanar fins a set dies de lliure disposició.

Des del respecte

Per favor, que ningú cregui que això és una arenga contra els drets dels mestres, gremi al qual respecto i estimo (sobretot perquè mitja família hi treballa i, per ara, em fa il·lusió celebrar les festes de Nadal amb alegria). Tan sols és la constatació que quan vaig assabentar-me del calendari escolar vaig caure fulminada d’espant. Perquè ser pares i mares costa, i ja ho accepto,ja. Però tampoc no cal posar-ho tan difícil, coi.

Cadena productiva

I ara que ja m’he desfogat explicaré què m’he vist forçada a fer. Descartada l’opció del calaix del boli i de la làmpada tunejada m’hauria quedat la possibilitat de cedir els fills a algú de confiança, ni que fos una miiiica de confiança. Però, oh, casualitat, el telèfon no ha sonat, no he rebut ni un missatge i, de cop, els veïns han atès una trucada al mòbil cada vegada que m’hi he acostat... colla de covards! Així que al pare de les criatures i a mi no ens ha quedat més remei que convertir els nens en part del teixit productiu del país. El petit m’ha passat les notes de les galerades del darrer llibre, el mitjà ha fet de becari en dues reunions de guió i la gran ha après a retallar fotografies amb Photoshop. I tot hauria anat prou bé si no fos que les galerades estan farcides de “caca de la vaca”, el mitjà ha convertit la sèrie on treballo en una de lluita de bandes de skaters caníbals, i la gran ha après a desfer els retocs de les fotos familiars i torno a tenir arrugues, cabells blancs i cel·lulitis. Que quedi ben clar. O algú prohibeix els dies de lliure horriblició o amenaço amb presentar els nens a les pròximes eleccions. Esteu avisats.

Publicat al suplement Criatures. Dissabte 10 de desembre de 2011.