Del cardó a la cardina, 1.0

Acabem l'any i enceto una petita història d'amistat entre una herbota de cuneta, el cardó, i un ocellet acolorit i cantaire, la cardina. Cardina o cadernera -el primer, nom a les terres gironines, el segon, en català normatiu-, tan se val. El cas és que el vincle entre aquests ocells i els cards és tan estret que, del Túria al Po, el seu nom va lligat al de la planta punxosa: la nostra cadernera, el chardonneret francès i el cardellino i

talià. En espanyol, no sé ben bé perquè, en diuen jilguero; res a veure amb els cards, però preneu nota per si un dia us ho demana el Suprem. Les cardines, malauradament, són més conegudes per molts com a ocell engabiat, pel seu vers i el seu plomatge multicolor, bellugant-se inquietes i cantant incansables dins aquelles gàbies minúscules de pam quadrat, ínfim escenari de la seva cançó presonera. Però amb un mínim d'astúcia, i aprofitant el seu desfici pels cards i el seu tarannà buscaraons, quasi desquiciat de vegades, podrem acostar a la nostra finestra aquests bellíssims moixons sense necessitat de llevar-los la llibertat. Als ulls dels nens, ja ho veureu, l'espectacle està assegurat. I a més els menuts poden ser còmplices de tot el procés de seducció, que a banda d'un mínim de perseverència, és d'una simplicitat abastable per tothom. Som-hi!

Comencem per localitzar, en alguna cuneta fora de l'abast de les màquines de segar i de l'arada dels tractors, aquells cards de tija erecta i imponent, com canelobres, coronats d'inflorescències elíptiques i punxoses: els cardons. Ara a l'hivern s'han assecat i criden molt l'atenció. Es fan en sòls un xic humits de vora camins, camps i carreteres, i en ermots com ara les cicatrius de les grans obres públiques a mig acabar o les parcel·les per urbanitzar -de bon trobar, amb els temps que corren. Armeu-vos d'unes bones tisores -sense ser llenyoses, les tiges són força resistents i no es trenquen amb una simple blincada. Per les mans tendres de la mainada, millor guants. I prepareu lloc al cotxe, perquè els cardons passen del metre i escaig, tot sovint. Amb un feix de mitja dotzena de peus ja en fareu prou, mireu de no fer net i deixeu-ne allà d'on els heu tret. I amb aquest preciós botí, torneu cap a casa. Claveu-los fermament a terra en un racó obert, tranquil i visible del jardí, del pati, o dins un test, de la terrassa o del balcó. I l'any vinent us segueixo explicant. De moment, de nou, paciència. I bon any a tothom!