La cua de Quiró

Recordant Liberato Guerra i Gifré

El cap de setmana passat vaig viatjar a Santander per participar en una taula rodona sobre les relacions entre família i escola convidat pel Consell Escolar de l’Estat. El Consell ha fet un estudi sobre aquesta qüestió en què conclou, entre altres coses, que les famílies que menys participen en les escoles són les que més ho necessiten. És una conclusió que ajuda més a provocar una inútil indignació moral que a comprendre la realitat. Però no és d’això del que vull parlar, sinó de Liberato Guerra, perquè quan em conviden a tractar un tema de màxima actualitat pedagògica, el primer que faig és veure que hi deia ell.

Liberato Guerra i Gifré va ser un pedagog català que va tenir una enorme importància en la formació dels mestres de finals del segle XIX. Els seus llibres Nociones de pedagogía (Barcelona, 1861) i Disertaciones de pedagogía (1868) eren estudiats per tots els aspirants a mestres a Barcelona, perquè estaven dissenyats per oferir respostes a les preguntes que els feien a les oposicions a magisteri de primer ensenyament de la capital catalana.

Innovacions i permanències

A mi m’interessen les innovacions, però antropològicament m’interessen molt més les permanències. La raó és senzilla: crec que encara que inevitablement som moderns, no som només moderns, perquè hi ha en nosaltres algunes estabilitats que val la pena tenir en compte fins i tot per poder avaluar acuradament el significat de les innovacions. Dit això, què diu Liberato sobre les relacions entre professors i pares? Doncs el següent: “Heus aquí un assumpte que cal comprendre bé no només per la seva importància sinó per les seves infinites dificultats, perquè no hi ha dubte que de tots els deures del mestre cap és tan difícil de complir com el que es refereix als pares dels deixebles”. Un cop constatat això, em vaig animar a dir la meva sobre les contradiccions entre les virtuts proclamades de la participació de les famílies en les escoles i les perplexitats viscudes.

Ja que m’he referit a Liberato Guerra, deixeu-me que li cedeixi la paraula sobre una altra qüestió de màxima actualitat: la dels mètodes d’ensenyament. Ell diferencia entre els mètodes científics, que es preocupen del que és més útil per a l’alumne, i els mètodes populars, que es preocupen del que és més agradable per a la societat. Potser convindria recuperar aquesta dicotomia.