“No passa res si no rento els plats”

M’he fet uns tips de plorar, de l’esgotament. Quan van néixer els bessons vaig passar un mes a casa dels pares i ja vaig voler tornar cap a casa. I als vespres no podia més i plorava, em preguntava si podria suportar-ho.

¿Hi ha res que t’hagi sabut greu?

Que sovint he hagut de ser rigorosa, molt estricta amb els horaris, cosa que després ens ha anat bé. Per exemple, a l’hora d’anar a dormir. Sempre al seu bressol, no he deixat que vinguessin al meu llit perquè havia de descansar. Els nens sempre ho proven. M’hauria agradat deixar-los venir i alguna vegada, quan un estava malalt, sí que l’hi deixava, però després em costava una setmana que tornés a dormir sol.

De què et sents especialment orgullosa?

D’haver-me’n sortit. Ja és molt. Penso: han passat tres anys! Me n’he sortit! Crec que vaig començar a respirar quan van començar a caminar. Jo els deia: “Vine”. I ells venien, i això m’estalviava haver-los de carregar sempre.

Què et sembla especialment dur?

Que tota la responsabilitat recaigui sobre mi. M’espanta no tenir respostes per a tot. Jo no he tingut ningú per dir-li: “Aixeca’t i posa-t’hi tu una estona”. Sempre he estat sola. Hi havia nits que m’aixecava 25 vegades. Un dia el Martí em venia al darrere mentre feinejava i va dir: “Mare, és que no pares”. Em va deixar de pedra.

Per què?

Vaig pensar que estava fent alguna cosa malament. Era veritat que no parava. Aquí vaig dir prou i vaig fer un canvi. I no passa res si no rento els plats de seguida o si hi ha pols. Em concentro en les coses necessàries. A mi els meus fills m’han ensenyat a aturar-me i a seure, perquè és cert que no els escoltem.

Tu volies només un fill.

Sí, i a la consulta del ginecòleg, quan em va dir que en tindria dos, jo plorava. Per això, si cal menjaré arròs cada dia, però necessito llogar un cangur un vespre cada setmana, perquè trobo que la part més dura és no tenir el moment aquell per estar sol i fer una cervesa.

Els pares t’han ajudat, suposo.

Quan els nens tenien un any, els pares van patir un accident i no van poder ajudar-me durant força temps. Al cap d’uns mesos, just quan la mare es recuperava, va morir el pare d’un càncer. Ha sigut un temps molt dur. No els he pogut agafar gaire en braços i em feia por que s’hi acostumessin, que si els agradava que els agafés, no podria agafar-los alhora perquè estava sola.

És trist això que dius.

Vaig gaudir dels meus fills, però no tant com si n’hagués tingut només un. Com et deia, és ara que els començo a gaudir.

Dibuixeu?

Sí, la Clara ho dibuixa tot molt petitó i el Martí ho dibuixa tot gran. És curiós veure com s’expressen.

Què t’agrada especialment del que feu plegats?

M’agrada molt cantar-los cançons al vespre. Sempre ho he fet. Primer els en cantava una, després dues. Ara no s’adormen si no els en canto set. I encara, quan tanco la porta, sento: “¿En cantes una altra?”

Què els cantes?

Perdut en la immensa mar blava. O Les olles de vi blanc. O una altra de molt trista que a mi m’encanta i que és diu el Cuc poruc, que va d’un cuc que s’enamora d’una estrella. Els hi canto però no els acaba d’agradar.

I com fa?

“Un cuc de terra, un pobre cuc / va enamorar-se d’una estrella / ell era un cuc poruc, feixuc / ella era hermosa meravella / olarí olarió, riu-te’n si vols de la cançó / que a mi no em fa riure, no. / Sent tan formosa i resplendent / fa el seu camí la bella estrella / ignorant sempre, eternament, / que el pobre cuc es mor per ella”.