Famílies... parlem-ne
M. JESÚS COMELLAS

La vida social del pare i la mare

És possible tenir vida personal al marge de la canalla? ¿Ens hem de dedicar en cos i ànima a educar i estar tot el temps que puguem fent coses, jugant i compartint les activitats amb els fills per compensar que hem de treballar? Segurament amb la millor de les intencions s’han donat informacions i recomanacions, massa sovint amb contundència i impaciència, sobre què cal fer per educar correctament la canalla. “Dedicació! -diuen-. Ja se sap, quan tens canalla t’hi has de dedicar”. I no negaré que educar implica dedicació i això vol dir temps. Però també és cert que hi ha altres missatges que han posat èmfasi en com s’està amb la canalla: “No es tracta només de molt temps, sinó de temps qualitat”.

Potser caldria afegir una petita dosi de reflexió a aquest tema, i incorporar la idea molt defensada que les persones adultes són un model per a la canalla. Per això té força sentit mirar de manera panoràmica com intentem organitzar la família per trobar un equilibri, encara que sigui una mica complicat, entre les obligacions laborals, les domèstiques, l’educació de la canalla i mantenir una vida social amb relacions d’amistat i activitats culturals, algunes de compartides amb la canalla i d’altres pròpies de les persones adultes.

Perquè no hem d’oblidar que això mateix serà el que aniran fent els infants també a mesura que vagin creixent: dedicar-se als estudis, a la feina, a la família i a la seva socialització. Per tant, no té sentit que s’anul·li la vida personal dels adults, les activitats que es poden fer amb la parella o amb amistats individuals, amb interessos comuns o diferents. No és un model apropiat que la canalla vegi que els adults no tenen vida social.

És clar que cal organitzar-se i buscar suport, ja sigui d’altres famílies (compartint la canalla a casa dels uns o dels altres) o buscar jovent (cangurs) que en tinguin cura mentre anem al cinema. I també és important evitar donar a la canalla missatges no creïbles com que tenim feina o anem al metge per justificar la sortida nocturna. Anar al cinema, a passejar o a sopar no ha de provocar cap protesta infantil, sinó que ha de permetre parlar-ne l’endemà i compartir el benestar amb la canalla igual que també se’ls pregunta si s’ho han passat bé quan han fet una activitat fora de casa.