"La vida sempre busca"

Ja feia temps que tenia ganes de tenir un fill, però ella s'ho pensava. El dia que ella em va dir que sí, qui es va espantar vaig ser jo. Vaig estar dos mesos sense treure el tema. Fins que un dia em fa seure i em diu: què et passa? En vam parlar i vaig espantar les pors. Aviat va quedar embarassada i ja està. I és que no passa res. Sovint és més tot el que t'imagines que no el que passa realment.

A Espècies per catalogar

Hi ha Miracles , que explica aquesta por de deixar de fer coses, d'anar al cinema, de ser un Peter Pan. I també hi ha Arquitecte , en què un pare desitja el millor per al fill.

En una altra un nen diu allò de "bona nit i pantalons", genial.

Aquesta és Luisiana o els camps de cotó . Parla de dos germans que s'han separat. Un ja té dona i fill en un altre país, i ja no tornarà.

Tot això es va escriure abans que fossis pare.

El primer cop que vam parlar de Miracles em van dir que tot això de tenir fills encara ens quedava lluny. Però, de mica en mica, la cançó ha anat trobant el seu lloc perquè el Joan Enric també va començar a pensar a tenir un fill. A vegades fas cançons de coses que no has viscut. No fa gaire m'explicaven que Bésame mucho la va escriure una noia de setze anys quan encara no li havien fet cap petó d'aquests.

Quina mena de pare ets?

M'ha sortit un aspecte patidor que no tenia. En això sóc pesat. Només que el nen piqui a terra, ja el duria que li fessin radiografies. Ara he començat a veure que és normal que els nens caiguin, però m'ha costat. Recordo la situació ridícula d'intentar explicar al nen que no havia de posar els dits a l'endoll explicant-li què era l'electricitat. I t'atures i penses: què coi estàs fent? Només té un any.

Com juga?

Mira, ara es distreu molt amb una bústia i una clau. A més, l'avi li va fer una capseta amb dos forrellats i s'hi passa força estona, obrint i tancant, tancant i obrint. Amb això he après una cosa.

Quina?

Quan li dónes una joguina a un nen, o un objecte, l'has de deixar fer. Tenim la tendència a explicar als petits com han de fer servir les coses, i no cal. Ells ja ho van descobrint.

Què més fas?

Envio molts vídeos a la família. Cada dia en faig un o dos amb tot el que va fent el nen. I tinc tota la família connectada seguint dia a dia les coses que va descobrint: que si avui ha après a aixecar la tapa del vàter, o si avui ha fregat el terra amb un drap, o si obre la bústia amb la clau. Tot això està catalogat. I és que trobo que l' Homo sapiens està dissenyat per viure en clan.

Cert.

I caldria fer un monument als avis perquè, tal com està tot muntat, necessitem que ens ajudin. Jo he tingut la sort que la meva mare s'ha prejubilat i ens ve a ajudar tres cops per setmana. I és un salvavides. A més, això d'ocupar-se del nét l'ha rejovenida. Ella agafa la seva maleteta i ve amb tren fins a casa.

Ve de gaire lluny?

De Banyoles. Ara ella i jo tenim moltes converses, asseguts a la cuina. Parlem de quan em van vacunar, o de les malalties que vaig passar. I m'assabento de coses que no recordava, com que va anar de bòlit tres setmanes perquè jo estava malalt. I en aquestes trobades em va recordant coses del meu passat, de quan era un nadó. I jo vaig gratant i gratant per saber-ne més. O el dia que em van haver de posar les ulleres, perquè seia a l'última filera de classe i no hi veia. I ella va quedar tota preocupada. Però no passa res, mare, li dic. I llavors veus que la vida es va obrint, que va buscant. La vida sempre busca viure, busca tirar endavant. Estic molt content. De fet, ja esperem una altra criatura.