Criatures 21/07/2017

Tenir un únic fill estressa més

Segons un informe de l’Institut d’Estudis de la Família de la UIC Barcelona, tenir un sol fill genera més estrès que tenir-ne més d’un. A la investigació hi han participat 9.000 pares i mares de famílies dels cinc continents

Paloma A. Usó
4 min
Tenir UN únic fill estressa més

“Tenir un fill únic genera més estrès que tenir-ne diversos”. Aquesta -sorprenent, per curiosa- conclusió és una de les que s’extreuen d’un informe presentat per l’Institut d’Estudis de la Família de la UIC Barcelona, realitzat a partir d’una enquesta sobre percepció del benestar personal i la seva relació amb la vida familiar i laboral. Es tracta de la Global Home Index, una investigació internacional en què han participat 94 països i a la qual han respost 9.000 pares i mares de famílies dels cinc continents. Per la part espanyola, els investigadors de l’Institut d’Estudis de la Família Remei Agulles i Francesco Marcaletti han analitzat un mostreig de 400 enquestes familiars.

L’informe destaca que, en les famílies nombroses, el fet que “els fills més grans col·laborin en la cura dels petits augmenta la satisfacció psicològica, emocional i física dels pares”. I, per contra, es desprèn, els pares d’un sol fill es poden atabalar més i tenir més maldecaps a l’hora de gestionar la criança del petit, en el moment del joc i la creativitat, d’estar per ell i de fer-ho compatible amb la vida laboral, que aprengui a compartir i col·laborar encara que no tingui germans... Al cap i a la fi, que no esdevingui el prototip d’infant malcriat.

EL BENESTAR EMOCIONAL

Agulles detalla que a la investigació van detectar que els pares que tenien un sol fill “puntuaven més baix en tots els indicadors de benestar: emocional (emocions positives), psicològic (sentit de propòsit en la vida) i social (sentir-se útil i acceptat socialment)”. Reconeix que aquest resultat el van trobar sorprenent, però que no en tenen una explicació clara. “Una hipòtesi es troba en la focalització de tots els esforços del(s) pare(s) en un únic nen, que, a més, lògicament, és el primer, i, per tant, se suma a tot l’estrès de la falta d’experiència (benestar emocional)”. “Això també comporta -prossegueix- un període de canvi en les prioritats (benestar psicològic) i una disminució de les activitats de relació social i, de vegades, canvis laborals (benestar social)”.

¿Potser es deu al fet que els pares no tenen més referents en l’educació o se senten molt sols en la criança? “Aquest factor podria ser rellevant, encara que a l’estat espanyol els lligams amb la família, almenys la immediata, són bastant forts. De fet, aquest és un tema que s’ha estudiat recentment arran del paper de la família com a xarxa de suport davant la crisi econòmica -rebla-. És possible que el canvi en la societat d’un model parental autoritari a un model permissiu tingui a veure amb la falta de referents entre alguns pares més joves, però això és un tema en el qual no hem entrat en aquesta investigació”, reconeix.

EVITAR L’EGOISME

Els protagonistes de la fotografia del nostre reportatge, els sabadellencs Julián Navarro i Mònica Caravaca, són pares del Pau, que està a punt de complir els 9 anys. Tot i que tots dos pares tenen germans i una xarxa de família nombrosa al barri del Poblenou, les circumstàncies de la vida els han portat a ser pares d’un fill únic. En plantejar-se la seva criança, van tenir clar des d’un primer moment que s’esforçarien perquè el Pau “aprengués a compartir; que no fos egoista gairebé ha sigut una obsessió, d’aquí que sí que comparteixi amb l’estudi que, en aquest sentit, tenim més maldecaps, fem un esforç psicològic per evitar que sigui un consentit”, explica la mare. “Aprofito les oportunitats del meu voltant tant com puc. Per exemple, vivim porta per porta amb el meu nebodet de 2 anys, el Jan, i la relació entre ell i el Pau és com de germans: el Pau pensa en ell a l’hora de donar-li joguines o roba que li ha quedat petita, juga molt amb ell i el cuida”, subratlla Caravaca amb orgull. “Sempre li hem inculcat molt que s’ha de posar en la pell dels altres, i a mesura que es va fent més gran també estem treballant molt l’autonomia i la confiança que li donem. Com que el Poblenou de Sabadell és un barri com els d’abans, tranquil, on ens coneixem tots, deixem que vagi a jugar amb els amics al parc, que faci molt de carrer, i, pel que ens diuen, és un nen generós”. La Martina, una amiga seva i companya de classe des de P3, ho corrobora: “El Pau sempre ens regala els cromos o les joguines de col·leccions que té repetits, sempre comparteix”, diu somrient.

Un altre aspecte que preocupa els pares és com posar límits a la generositat compulsiva de les àvies. “La meva sogra és més ferma, però ma mare es desfà amb el Pau, ja que és el seu net més petit, i li compra tota mena de joguines. Per tant, és una situació més que cal gestionar, sense que ningú s’ho prengui malament”, apunta. “Jo ja li dic que no cal que em compri tanta cosa, però ella hi insisteix!”, exclama el Pau, somrient murri.

“Però tampoc ens flagel·larem pel fet de tenir un sol fill. Hi ha moltíssimes coses bones de tenir-ne un: tot l’amor i l’atenció van cap a ell. En la logística familiar i laboral comptem amb el suport de les àvies, que el porten cada matí a l’escola, i vivim com una família extensa, entre cosins, tiets i avis”, raona el Julián. “De més petit, i també ara, deia sovint que s’avorria. Li agrada que estiguem per ell, es fa notar. Sempre estic ideant maneres d’entretenir-lo. Però parlant amb altres pares amb nens d’edats semblants, veig que és un repte comú que tots tenim, tant amb un com amb molts fills”, conclou la mare.

UNA FAMÍLIA DE 9, EL CONTRAPUNT

La família de Marta Moreno, de 25 anys, és el contrapunt a la del Pau. Són nou germans, d’entre 1 i 31 anys. Tots -excepte el gran, que és a Mallorca- viuen en un pis a Cerdanyola del Vallès. “Els meus pares treballen tots dos i s’ho han manegat de manera que, amb ajuda dels avis i de la meva tieta, que és mestra i també mare, sempre hem estat molt ben organitzats. A casa es respira molta harmonia i puc dir orgullosa que hi ha felicitat -destaca Moreno-. El sopar és el moment en què coincidim tots. Ens han ensenyat que tots hem d’ajudar. Fins i tot el petit d’un anyet col·labora a l’hora de parar i desparar la taula. Els meus pares sempre han dit que l’educació és la mateixa per a cada fill, però adaptada a cada personalitat i condicions. Són un molt bon exemple”, conclou.

stats