"Els tracto com si fossin grans"

Mireia Aixalà és actriu i madrastra del Marc i la Senaït, de 13 i 10 anys. Ha col·laborat en moltes sèries com ara 'Lo Cartanyà', 'Kubala, Moreno i Manchón', 'Infidels' i 'La memòria dels Cargols'. En teatre ha treballat a 'Coses que dèiem avui', 'Llum de guàrdia' o 'Qui té por de Virginia Woolf?'

Em feia cosa, però una amiga em va dir: tu ets una madrastra. I és cert. Fillastre encara sona més lleig que madrastra . Però és que no són fills meus. Són el Marc i la Sena, i jo sóc la Mireia. Hi he estat pensant, però no hi ha cap altra paraula per definir-ho. Els conec des que eren molt petits. La Sena encara duia bolquers.

Com va ser?

Conec gent que ha viscut una situació semblant i no sempre és fàcil. Jo havia quedat amb la parella per anar a comprar i ell va venir amb els nens. No els coneixia, però de seguida el Marc va dir a la petita: fes-li cara de tortuga. Aquest era el seu hit . Em va fer molta gràcia. Vam connectar de seguida. Recordo que anàvem per la rambla de Catalunya i se'm van agafar un de cada mà. Des de llavors tot va anar passant amb naturalitat. A vegades ho parlem i tendim a pensar que tot ha estat gràcies a nosaltres, i no, ha estat gràcies als nens. Ells ens ho han posat molt fàcil. Sense que tu te n'adonis, et van col·locant al lloc precís de les seves vides.

Què et costa?

Em costa haver-los de renyar. A vegades em dec fer una mica pesada, però ells ho accepten bé. Suposo que si jo fos la seva mare potser em sabria menys greu, o potser més. No ho sé. A vegades penso que un dia m'engegaran, que no voldran que els torni a dir que s'endrecin l'habitació, que facin els deures.

¿Ets més prudent, a l'hora de demanar-los coses?

No és una cosa gaire conscient, però sí. Fa molt temps que convivim, set o vuit anys, i he crescut amb ells, però mai oblido que no sóc la seva mare, que hi ha moltes coses que no em toca a mi fer-les. Quan passa alguna cosa greu i algú ha de parlar amb un dels nens, ho dic al seu pare. Jo els puc avisar de coses, però les converses més serioses les han de tenir amb el seu pare o la seva mare.

Què t'ha sorprès?

Mira, ara el gran, el Marc, comença a sortir, i pateixo una mica. No em pensava que em passaria, però reconec que si se'n va al cinema i no torna aviat, em neguitejo.

Com soluciones els problemes?

Amb la nena sol ser fàcil. Les dues som noies i tenim una manera de pensar semblant, una manera molt pràctica. Quan té un problema, de seguida sé quines tecles tocar per fer-li passar les preocupacions. El Marc és més emocional i costa una mica més, però en tot cas l'estratègia sempre és procurar tractar-los com a adults. Cal intentar solucionar les coses com si fossin persones grans.

Com t'enfrontes a la tristesa d'un nen?

Doncs de la mateixa manera com m'enfrontaria a la tristesa d'un amic, parlant-ne, estant al seu costat. I això no vol dir que la tristesa se solucioni de manera màgica, però parlar-ne ja és molt, ja serveix per donar-los armes. A vegades passa que, intentant solucionar els problemes d'un nen, t'adones que tu potser tens un problema semblant, i que també l'has de solucionar.

Explica'm un moment especial.

Hi ha una anècdota que ens va passar al delta de l'Ebre, en un lloc on anem cada any a estiuejar. Abans hi havia un xiringuito de platja on solíem anar, un que van tombar perquè era il·legal. Una pena. Bé, doncs un any vam anar-hi a dinar i ens ho vam passar molt bé, rient tota l'estona i fent bromes. A l'hora de pagar vam fer venir el cambrer i ens va dir que no devíem res, que algú ja ens havia pagat el dinar.

Carai. Qui?

Una parella que era en una altra taula, un matrimoni gran que ens havien vist tan feliços que ens van voler fer aquest regal. De fet, no els vam veure, no en sabem res, d'aquella parella. Va ser molt bonic. Si, per casualitat, llegeixen aquesta entrevista, els voldria dir que moltes gràcies.