Quantes coses es poden fer (i segurament s'han de fer) quan no tenim la pressió del rellotge i del temps controlat. El risc és que ja s'hagi perdut la pràctica de parlar, de mirar, de buscar i sobretot d'explicar i escoltar sense que sigui com fer una enquesta o una entrevista: què has fet?, com estàs?, a què has jugat?, ara què farem?, au, vés a dutxar-te!
Es tracta, més aviat, de poder recuperar el que és realment el dia a dia, el que no s'hauria d'haver perdut mai, que no s'hauria d'haver deixat allunyar tant: les estones, ni que siguin petites i tranquil·les, per poder seure i veure què es pot fer. I fer sense que sigui una obligació. Simplement SER, en majúscules, allà on sigui: al carrer, comprant, passejant o, senzillament, compartint una estona. Es tracta de poder compartir temps sense dir res, fent observacions, comentant el que es veu i gaudint de petits silencis que, sense pressions, poden donar peu que la criatura que tenim al costat pugui explicar què pensa o com se sent, però al seu ritme, sense presses.
Aquest deixar passar el temps en companyia pot semblar que no és important perquè no té títol . Però és realment el que dóna sentit al fet d'estar junts i ofereix oportunitats per comentar idees que, amb el ritme que portem en el dia a dia, acaben soterrades. Són aquestes estones i aquests espais els que permeten preguntes que en altres moments no encaixen o idees que es perden per falta de temps o d'oportunitat, o fer aquells comentaris que afavoreixen estirar el fil dels pensaments infantils. Uns pensaments que elaboren sols amb pinzellades del que veuen i senten i que de vegades els porten a conclusions que s'acostumen a veure com a irracionals i errònies.
Què pensen les criatures? Què aprenen del comportament adult o del que veuen i escolten a la televisió? Hem de ser capaços de trobar un temps que ens permeti estar al seu costat i escoltar els seus comentaris, o per sentir com parlen i què diuen mentre juguen. És aquest el coneixement real del seu creixement i el que permet no contradir-los, jutjar-los o fer-los callar a la primera de canvi, sinó entendre com han arribat a tenir aquests pensaments. I per reflexionar sobre les causes que els han provocat i, alhora, gaudir de la seva ingenuïtat i de la seva espontaneïtat.
