AIXÍ FA DE PARE
Ramon Arroyo

“Tothom necessita el seu ramat”

Ramón Arroyo es dedica a l’exportació i és pare del Borja i el Martín, de 9 i 7 anys, i autor de Rendirse no es una opción (Amat). Hi explica la seva història amb l’esclerosi múltiple i com la malaltia no li impedeix córrer curses duríssimes.

“tothom Necessita  el seu ramat” / CÈLIA ATSET Zoom

L’època més difícil van ser els tres anys posteriors al diagnòstic. Estava enfadat amb el món. No em trobava bé, ni físicament ni anímicament. Fins que un dia vaig deixar d’enfrontar-me a la malaltia. La malaltia és una bèstia massa gran. No pots pretendre desafiar-la. No t’hi pots barallar. D’alguna manera, el que has de fer és aprendre a conviure-hi.

Com ho descobreixes, això?

Una nit no podia dormir i vaig anar a seure al costat del meu fill, que encara era un nadó. Me’l mirava i hi trobava la pau que et dóna mirar el foc o el mar. El nen es va moure i, sense despertar-se, va allargar el braç entre els barrots del bressol. M’estava oferint un cop de mà. Necessitava que em mimés ell. M’hauria agradat agafar-lo en braços però vaig tenir por. Era una por física, la por de no estar segur que seria capaç de sostenir-lo, però era també una por més estranya, el vertigen de no saber què seria de mi i del meu fill.

Ha de ser molt dur.

Jo no en tenia la culpa de tenir la malaltia, però sí que depenia de mi la manera com hi convivia. Jo era responsable de la meva actitud. Sense que el nadó es despertés, vaig sentir que em deia: “Vinga, papa, intentem-ho junts”. Va ser un moment que em va canviar la vida. A partir d’aquell moment vaig començar a fer cas a la gent que m’intentava ajudar.

I què més va passar?

Quan em deien que no podia fer alguna cosa, jo m’entossudia a comprovar si realment ho podia fer o no. Tampoc no és cert que no hi hagi límits. I tant que n’hi ha, però a vegades tens sorpreses agradables.

Per exemple?

Ser capaç de córrer dos-cents metres, una cosa que m’havien dit que no podria fer. També vaig tenir un segon fill, que va arribar en el moment precís, quan ja em començava a trobar millor, quan començava a acceptar la malaltia.

Hauries sigut un pare molt diferent sense la malaltia?

Per descomptat. No és que la malaltia et faci tocar de peus a terra, sinó que te’ls clava sota terra. Et fa conscient de la teva vulnerabilitat. Sóc un pare dur quan cal, però el que em preocupa més dels meus fills és que siguin feliços. I fins ara funciona. La malaltia és una presència quotidiana. Els meus fills saben que a vegades no em trobo bé i no fan tant de soroll. Em cuiden.

Què és ser pare?

Potser intentes racionalitzar una cosa que no és racional. Ser pare es una cosa que neix molt endins, és una experiència animal. És la necessitat de ser un ramat. Tu protegeixes el ramat i el ramat et protegeix a tu.

Què et dol?

No haver pogut ensenyar-los encara a anar en bici. T’explicaré una cosa que potser et farà somriure. Un dia parlava amb el meu fill petit sobre quin esport volia fer. No tenia clar si havia de ser futbol o bàsquet. Jo li vaig suggerir la possibilitat que fes atletisme perquè així potser algun dia podríem anar a entrenar-nos junts, i podríem fer curses com l’Ironman, on es neda, es corre i es va en bici. Però el nen em va dir que no, que ell no podria fer mai un Ironman. “Però per què no?”, li vaig dir. “Doncs perquè jo no tinc esclerosi múltiple, papa”.