El tió preadolescent
Enguany ja no hi comptava, sincerament. Vull dir que com que el nen ja està al cas de la mecànica i del perquè de tot plegat referent a parenoels, Reis d’Orient i resta de fauna nadalenca, m’imaginava unes festes menys estressants, sense corredisses ni armaris farcits de regals. I sí, he de reconèixer que si hagués sigut per mi encara ara ho hauria negat tot, com Lee Oswald, entossudit a perllongar la infància del meu nen. Però no, la meva companya em va convèncer que estava fent el passerell, que el meu fill n’estava tan al cas que fins i tot un dia de confidències li havia comentat que no volia dir-me res per por de disgustar-me.
Per això em vaig quedar ben parat quan l’altre dia vaig sentir una veu dient: “Papa, que no vindrà el tió?” No fotem!, vaig pensar, ¿com vol que vingui el tió si porta tot l’any fent de detectiu Colombo preguntant com ho fèiem perquè mengés i cagués? Si només li va faltar dir-me que tenia dret a una trucada i a un advocat d’ofici mentre m’interrogava sense pietat sobre el modus operandi de la fugida del tió per la finestra de la terrassa! “Estàs de broma, no?”, li vaig engaltar, repassant la seva expressió per veure si se li escapava el riure i feia aquell posat foteta tan seu. Però no, allà no hi havia ni un bri d’ironia. El seu prec era ben sincer. “Papa, és que el tió és una tradició molt bonica i no la podem perdre. I com que no vols que tinguem un gosset...” Ostres tu!, abans de deu minuts ja el teníem trucant a la porta, perquè després diguin que no hi ha miracles nadalencs! Qualsevol cosa abans de sentir-me la cançoneta del gos i haver de tornar-li a dir per cinquantena vegada que no.
Total, que fa uns quants dies que tornem a tenir un animaló amable i silenciós, que tornem a guardar les pells de mandarina, que ens tornem a sorprendre davant la seva voracitat nocturna, malgrat que n’hi ha un que ens olora les mans i que repassa les escombraries amb una meticulositat digna de millors causes. Això sí, aquest nen suspicaç és el que el cuida més, el que es preocupa que no li falti mai aigua fresca ni una manteta per passar la nit ben calentet, el que l’acarona quan es pensa que no el veiem i li diu secrets a l’orella de fusta. Un nen que diu de manera entendridora a l’infinit una cosa tan bonica com “Ai, tió, potser no ets tan màgic com em pensava, però fas tanta companyia”.
