OLGA VALLEJO

Els terribles 2 i els horribles 3

Les rebequeries solen aparèixer a partir dels dos anys, quan la canalla comença a treure caràcter. Són situacions exasperants, però pares i fills poden aprendre molt d’aquests moments de crisi

Si teniu o heu tingut fills entre els dos i els quatre anys sabeu què són les rebequeries. La criatura té un desig que entra en oposició amb el que els pares volen, i llavors s’ofusca i esclata. En aquest moment pateix un segrest amigdalí, certs neurotransmissors col·lapsen l’amígdala, el cervell és segrestat per les emocions. No saben com expressar què els passa. Els plors, els crits, les puntades de peu i tirar-se a terra no són una presa de pèl, són actes involuntaris. “Com més petits són més exploten. A mesura que es fan grans es comuniquen millor i les rebequeries tenen menys intensitat. Quan s’acaba la rebequeria se senten culpables i malament perquè ells no volien enrabiar-se”, explica Rosa Jové, psicòloga especialitzada en psicologia clínica infantil i juvenil, psicopedagogia i antropologia de la criança.

L’Àlex té dos anys i està en plena fase del “no”. La seva mare, la Mònica, diu que ha llegit bastants llibres sobre criança però el que més la tranquil·litza és quan parla amb altres pares i s’adona que el que li passa al seu fill és normal: “Relativitzes. Tots estem igual. És una etapa i s’acabarà. A més, l’Àlex és el segon i quan no ets mare per primer cop tot es porta millor, et preocupes menys”. Tant ella com el pare de les criatures, l’Òscar, coincideixen que ho passen pitjor quan les rebequeries són fora de casa. N’expliquen, amb complicitat, una de memorable de la Martina, la filla gran, en un centre comercial. “Havíem de marxar i la nena no volia deixar la zona de jocs. Vèiem que allò no acabaria bé. Li proposàvem alternatives però no funcionaven i no podíem esperar més. Va acabar cridant i plorant. Un espectacle. Vam esperar fins que es va calmar”.

Fruit del context

Segons la Louma Sader, mare, escriptora i fundadora de la comunitat Amor Maternal (www.amormaternal.com), el que més preocupa els pares de les rebequeries en llocs públics, a part de calmar-los, és el què diran. “Senten vergonya i culpa pel que pugui pensar la gent, per si els jutgen”, explica.

Sovint aquest sentiment de culpa és fruit de l’estructura social actual: pares i mares amb una vida professional exigent, fent malabars per conciliar el màxim possible. Intenten suplir amb qualitat el poc temps que poden dedicar als fills. La Lídia Mullor, fundadora i directora de l’Escola Bressol Pessigolles de Terrassa, és conscient d’aquestes inquietuds. Per això des de la seva inauguració, ara fa quatre anys, organitzen mensualment tallers, xerrades i trobades amb la participació dels pares. Aquest febrer han tractat la gestió respectuosa de les rebequeries, amb una xerrada a càrrec de la Louma Sader.

El taller ha tingut un èxit de convocatòria tan gran que han hagut de programar dues sessions. La Lídia reconeix: “Tot i saber que les rebequeries són un dels temes que més amoïnen, ens ha sorprès l’allau d’assistència. Amb les primeres rebequeries els pares es qüestionen si és normal el que els passa i si ho estan fent malament. Quan saben que no cal preocupar-se volen aprendre a gestionar-ho”.

Teoria i pràctica

La Laia té sis anys, però de ben petita ja deia: “Jo sóc lliure, és la meva vida, vull triar les meves coses”. Els pares, l’Andreu i la Laura, van adonar-se que reconèixer la seva llibertat funcionava: “Tens llibertat per portar-te bé o malament”. Gairebé sempre triava l’opció bona. Rosa Jové explica que “donar-los opcions i que prenguin decisions els ajuda a sentir-se més independents”. La Gemma és la petita de casa, té gairebé tres anys, i les seves rebequeries són més explosives. Li pregunto a ella si a vegades s’enfada i em diu: “Sí, m’enfado i faig tonteries”. Però no són tonteries. “Encara que sigui normal, hem de fer-los cas”, diu Rosa Jové. “La majoria de casos passen amb l’edat. Només quan ultrapassin el que és més habitual caldria preocupar-se”, afegeix la psicòloga.

“Les teories per evitar les rebequeries -diu l’Andreu- em semblen innocents. Passar de la teoria a la pràctica és difícil. La clau és no perdre els nervis. Així se t’acudeixen certs recursos i pots reconduir la situació”.

Professionals de la psicologia i de l’educació coincideixen que les rebequeries formen part del creixement dels nens, que d’aquests moments de crisi en podem aprendre molt. “És un pas d’autoafirmació -afirma la Louma Sader-, desenvolupen el seu criteri, aprenen a gestionar les seves frustracions, descobreixen la mecànica del diàleg, que els conflictes poden solucionar-se plantejant opcions i negociant. Si des de petits els guiem, els oferim comprensió i alternatives, seran adults amb criteri propi i amb capacitat de gestionar les seves emocions”.