22/08/2015

El tercer

2 min

L’altre dia anàvem de concert quan de sobte l’Àlex va parlar. Com que és un home de poques paraules vam parar l’orella amb atenció. Fèiem bé, el que ens va dir ens va deixar gelats. “Tornem a estar prenyats”. El cotxe es va omplir d’un silenci espès com la boira lleidatana fins que algú va gosar dir el que tots estàvem pensant: “Un altre?” I no us penseu que el nostre amic és un primera espasa d’aquells que sempre fan diana i omplen la llar familiar amb un reguitzell de canalla. En realitat el nostre amic ens estava anunciant l’arribada del seu tercer fill, un anunci bastant semblant al que ens va fer quan ens va dir que esperava el primer i el segon. Curiosament, però, les habituals abraçades i bons desitjos es van transformar aquest cop en comentaris sarcàstics o expressions que fregaven gairebé el condol. El més curiós és que dels tres acompanyants que vam demostrar sorpresa i perplexitat davant la notícia, dos venim d’una família de tres germans.

Què coi ha passat? Jo no recordo haver tingut mai la sensació de pertànyer a una família massa nombrosa, ni tampoc la d’haver tingut massa germans. Recordo estar encantat de la vida de poder amagar les nines de ma germana petita i de fer lloc a la meva germana gran al meu llitet després de fer-li agafar por amb una imaginària mà negra gegant que s’amagava sota el llit. Com és que en dues generacions el tercer fill ha passat de ser tot un clàssic a ser una anomalia mal vista per tothom? Per quins set sous som tan condescendents amb els aventurers que no en tenen prou amb la parelleta? Que potser ells ens refreguen per la cara la nostra mandra suprema, el nostre egoisme postmodern quan es tracta de criar? Oi que no? Doncs el proper cop que algun amic o amiga us digui mig avergonyit que espera el tercer fill deixeu el que esteu fent i foteu-li una abraçada com Déu mana!

I convideu-lo a dinar o a fer el vermut (no patiu, segur que pobre no pot) i digueu-li que sí, home, que sort n’hi ha de gent com ell que fa Catalunya gran i fabrica futurs contribuents que ens ajudin a cobrar la pensió minsa que ens espera quan ens jubilem. I després, únicament després d’haver-li afalagat les orelles, si voleu podeu anar a una terrasseta tranquils i fer un canya amb el diari a la mà, amb aquella tranquil·litat que dóna tenir tota la feina feta per sempre més.

stats