EVA BACH

De tant que t'estimo, t'acarono

Gairebé tots els pares estimem els fills. El problema és que l'estimació a vegades es desvirtua o s'expressa de formes inadequades. Hi ha pares que adopten comportaments nocius, normalment de resultes de situacions adverses que els superen. N'hi ha d'altres que no expressen l'estimació, bé perquè es dóna per suposada i la demostren amb fets, o perquè temen que les carícies facin febles, dependents o arrogants les criatures i consideren que amb austeritat afectiva creixeran millor. També n'hi ha que l'oculten per pudor o falta de destresa expressiva. Però el més insòlit és exercir el sarcasme, la duresa i fins i tot l'agressió com a forma d'estimació. La frase d'avui és, precisament, el revers d'aquella coneguda dita: "De tant que t'estimo, t'abonyego", que ens remet a un estil afectiu gens saludable. És força similar al d'aquella altra: "Qui et vol bé, et farà plorar", que té una lectura amable -que ve a dir que les persones que ens estimen són les més indicades per dir-nos les veritats ingrates- i una altra de negativa -que dóna a entendre que l'estimació pot justificar el mal tracte.

Sentiment de culpabilitat

Una altra de les modalitats malsanes d'expressar l'estimació als fills és defensar-los a ultrança davant d'altres pares o d'altres adults que en tenen cura, com ara avis i mestres. Quan els pares se senten culpables d'estar poc temps amb les criatures, de vegades ho compensen de maneres extravagants, com barallar-se amb qui sigui per elles, i esdevenen un mal referent d'una afectivitat sana. Una de les principals responsabilitats com a pares és vetllar pel bon estat de la nostra capacitat d'estimar i una altra habituar-nos a expressar-la de maneres explícites, naturals i saludables, tant si passem molt de temps com poc amb els nostres fills. En seguirem parlant aviat.