"És una sort viure al Raval"

Això de tenir fills i d'entendrir-se és una cosa que no m'ha passat, i tampoc no conec a ningú que li hagi passat.

Potser tens més mala llet?

Vols dir amb la parella? Tampoc. Amb la meva dona m'hi he barallat sempre. Després de deu anys de barallar-nos no crec que tenir fills hagi canviat res.

Com els eduques?

Suposo que no sóc gaire bo planificant. En el tema dels idiomes, per exemple, sóc un desastre, fins al punt que som una família trilingüe. La meva dona és americana i ella i jo parlem en anglès. Quan vam tenir la filla vam viure un temps a Amèrica i el seu primer idioma va ser l'anglès. Després vam tornar a Barcelona i es va espavilar per aprendre català. Però el fill petit no té ni idea d'anglès.

Bé deu escoltar els pares parlant en anglès.

Aparentment no l'entén, tot i que amb els nens petits sempre hi ha una zona d'ambigüitat. A més, si no et vol fer cas, no te'n fa en cap idioma. El resultat és que ara tinc dos fills que tenen com a primera llengua idiomes diferents. I això és el resultat de la deixadesa a l'hora d'educar. Suposo que hauríem d'haver seguit un sistema. No ho sé. Ho vaig fer fatal. ¿Et trobes sovint entrevistats que tenen ben planificat el futur dels fills?

Poca gent té una idea clara.

Ah, bé. És un consol.

Què et costa?

Amb els nens em costa molt superar l'avorriment. Hi ha gent a qui li agraden els nens, però a mi no. Les activitats infantils em semblen espantosament avorrides. Tot el que tingui a veure amb la seva diversió em supera. Per sort aquest problema es va resolent gradualment. La meva filla ja té sis anys i algunes coses que fa ja em comencen a semblar divertides.

Per exemple?

M'ho començo a passar bé llegint còmics amb ella. Espero no estar sent massa negatiu.

No.

Tampoc no trobo que tenir fills sigui una feina particularment difícil o particularment dura, i això ho demostra el fet que tothom té fills, que qualsevol idiota pot ser pare.

Viviu al Raval.

És una gran sort per als meus fills, viure en aquest lloc. A Catalunya hi ha pocs entorns socials com el del Raval. M'agrada que puguin viure en un entorn completament caòtic. És un barri on se senten de manera habitual sis idiomes. Els nens es troben amb gent molt diferent. Estan exposats a totes aquestes influències. És una manera molt salvatge de viure, gens estructurada. És un barri on la vida es fa al carrer. Les famílies viuen al carrer. Els nens van sols i això costa de veure en altres llocs de la ciutat. Els nens hi corren amb molta més llibertat. Nosaltres no sortim mai del barri, no ens cal.

Te'ls enduries a viure a un altre país, a Amèrica, potser?

Suposo que sí, però no és una perspectiva gaire clara. Quan els nens encara són petits vius en una mena de xoc vital i tampoc no et pots plantejar gaire el futur. Sí que m'agradaria viure fora, però ara mateix no sabria com fer-ho.

Per què?

Una família crea tota una sèrie d'estructures al seu voltant que són difícils de trencar i de replicar en un altre lloc. Però hi penso. En algun moment m'he preguntat si aquest és el millor lloc per fer que els nens es facin grans i desenvolupin una carrera. Potser tindrien un futur millor en un altre lloc. I si penso que estarien millor en un altre lloc, hauria de tenir la responsabilitat de dur-los-hi.

Tu vas ser nen als 70 i el país tampoc no devia ser gaire estimulant.

Potser no. Cada època crea la seva pròpia consciència apocalíptica i ara mateix jo en veig una de molt forta aquí.