“10 i 11 són anys crucials”

José Antonio Marina és filòsof i ha conviscut amb la Blanca, de 27 anys, filla biològica de la seva parella. Publica ‘Los miedos y el aprendizaje de la valentía’ (Ariel), un llibre per afrontar les pors dels nens. A més, la Universidad de Padres, que ell dirigeix, obre les inscripcions

Hem arribat a una situació en què hi ha una responsabilització absoluta dels pares, mentre que els fills s’han anat deslliurant de responsabilitats. I es pot arribar a casos absurds. Segons la llei, els pares són responsables de donar els mitjans necessaris per educar els fills, i això ja està bé, però resulta que no s’ha establert cap límit. De tal manera que et pots arribar a trobar algú amb 28 anys que denuncia als pares perquè no volen continuar pagant-li la carrera.

És gruixut, això.

Alhora, els pares tenen cada cop menys elements per exercir la seva autoritat. Per exemple, en el dret civil hi havia un article que deia que els pares tenien el dret a corregir de manera adequada els fills. Això es va treure i l’eliminació es va interpretar com que s’havia eliminat el dret a la bufetada. I no era això. De fet hi ha gairebé una criminalització dels pares.

Criminalització?

Els pares suporten tota la responsabilitat i trobo que els fills també haurien de tenir part de responsabilitat en el que fan. I el sistema educatiu, fins i tot la societat, té molta responsabilitat en el que fan els nostres nens i joves. Esclar que els pares tenen responsabilitat, però la seva capacitat d’actuar sobre els fills no és il·limitada.

Quina edat és la més delicada?

Quan els fills tenen 10 o 11 anys és crucial. Aquests anys acostumen a ser tan deliciosos que els pares fàcilment obliden que cal continuar educant. I són uns anys molt importants. Cal aprofitar aquesta mena de bonança per resoldre tres problemes fonamentals.

Quins són, aquests tres problemes?

El primer és el de tipus més acadèmic. I és que un nen i una nena han de sortir de primària amb una bona comprensió lectora o, si no, ja no l’adquiriran. Això és totalment prioritari perquè a secundària trobaran moltes lectures obligatòries i avorrides que seran dissuasives. Cal aprendre a entendre el que es llegeix.

El segon problema.

La timidesa. Cal tractar-la en aquest moment, perquè durant la primària els nens se socialitzen amb tots els companys, però quan entren a la secundària troben un canvi molt fort. I és que a partir de la secundària el grup d’amics comença a ser realment decisiu. I passa que si un nen és tímid, com que necessita el grup, pot veure’s totalment sotmès pels altres. Hi ha nens que, per timidesa, són molt dòcils. Això és un problema.

I el tercer?

L’agressivitat. Els nens que passen a secundària amb problemes agressius comencen a ser molt complicats de tractar. Amb els nens agressius passa que ningú hi vol jugar i aquest rebuig alimenta més agressivitat.

Parli’m de les pors, que és el tema del nou llibre, que de fet és un pack amb un quadern pràctic.

Hi ha algunes pors que són amigues i d’altres que són exagerades i ens poden complicar la vida. Aquestes pors són apreses i hem de trobar la manera d’evitar que els nostres fills les aprenguin, o que aprenguin a canviar-les.

Hi ha cap regla d’or, per afrontar-les?

Des del punt de vista dels fills, a un nen li demanaria que trobés la manera de parlar de les seves pors amb algú altre. Sentir por no és una cosa que ens hagi de fer vergonya. Quan un nen parla de la seva por, comença a racionalitzar-la.

I des del punt de vista dels pares?

Doncs que les pors dels fills mai no són ridícules. Això és important. No els hem de dir que no són importants. Són les seves pors i hem de comprendre que els fan patir. Una manera d’afrontar aquestes pors és animar el nen a buscar una manera de solucionar-les. Que hi pensi. Resulta fantàstic veure com sovint el mateix nen troba una bona solució.