La santa innovació

Si una escola vol sortir de l'anonimat (encara que sigui un anonimat eficient) i esdevenir un centre de referència, ha de posar-se a innovar. Ningú vindrà a felicitar-la per practicar una estricta puntualitat, per l'absència de problemes disciplinaris o d'absentisme, perquè no hi hagi ni un paper als passadissos, perquè els vàters estiguin impol·luts... ni tan sols pels bons resultats acadèmics. Tot això sembla secundari davant el gran valor, el valor dels valors: la innovació.

El poder redemptor de la santa innovació és tan absolut que ha deixat de ser un mitjà per ser una finalitat en ella mateixa. El dogmatisme innovador s'ha apoderat amb tanta força del nostre discurs pedagògic que qualsevol crítica és manifestament inútil. La innovació és imparable, omnipotent, omnipresent i omniscient. És a dir, posseeix els atributs de la divinitat. No obstant això, el déu de la innovació, si el mirem de prop, és molt més misteriós que el de les antigues religions i, per descomptat, molt més impersonal que el déu cristià. La innovació és una força cega a la qual cal sotmetre's sense reticències .

Innovació? Segur?

Ara bé, amb freqüència la innovació ens promet una cosa i ens en dóna una altra, perquè sol fer-nos passar com a innovadores idees pedagògiques dels temps dels besavis. Penso en pràctiques inspirades en l'Escola de Chicago de Dewey, el Pla Dalton de Helen Parkhurst, el Gary System de William Wirt, el Project Method de Kilpatrick. Però res d'això importa. A la pràctica, funciona com a innovador tot allò que s'ha apoderat de l'etiqueta "innovador", tingui els anys que tingui. O sigui, que una determinada ideologia pedagògica està utilitzant amb èxit la retòrica de la innovació per disfressar-se de glamur.

A The Atlantic es preguntaven per allò que ens portarà pedagògicament el 2014. No n'esperaven innovacions, sinó valors tan vetustos com el de l'honestedat: "El 2014 ha de ser l'any en què els estudiants deixin de copiar". És evident que en els països anglosaxons són més sensibles que nosaltres davant l'escàndol dels alumnes que baixen els seus treballs d'internet. Aquest és un desig poc innovador, però profundament educatiu. Com si volgués donar la raó a The Atlantic, a la Universitat de Princeton han imposat als alumnes la lectura d'un llibre del filòsof Anthony Appiah amb un títol ben poc innovador: The Honor Code.