Criatures 27/02/2016

De quatre grapes

Habitualment, abans de fer el pas de posar-se drets, els nens gategen. Però no tots ho fan

5 min
De quatre grapes

Entre el bebè ajagut o assegut que no es mou (dels braços, de la falda, del bressol, del canviador) i el nen que es desplaça dret, hi ha una apassionant etapa de transició, d’adaptació: el gateig. Per a la desesperació dels pares impacients, àvids de veure i exhibir que el seu fill ja camina sol, la cria d’ Homo sapiens sapiens explora tots els racons possibles de quatre grapes, i sí: de seguida s’agafa als mobles per alçar-se, però encara trigarà a fer el pas (mai més ben dit); mentrestant, el petit serà un bell quadrúpede. A la xarxa dels pares i les mares, tot un submón digital, fa temps que s’ha viralitzat, que se’n diu, el decàleg del psicòleg Carlos Gardeta, segons el qual el gateig estimula el desenvolupament psicomotor i cognitiu: accelera, diguem-ne, el domini de l’infant sobre el seu cos, i n’activa les possibilitats de moure’s amb més cura, de processar informació i de relacionar-se amb l’entorn, tant a curt com a llarg termini, o sigui, en el futur. L’expert assegura que el dèficit d’atenció, el fracàs escolar, l’estrabisme, etc., tenen menys incidència entre els nens que han gatejat.

Aquesta popular apologia del gateig, escrita pel mateix Gardeta, director dels Institutos Fay, exposa vuit raons a favor d’una pràctica poc valorada tradicionalment: sempre segons ell, gatejar “connecta els hemisferis cerebrals i crea rutes d’informació”; “desenvolupa el patró creuat” dels malucs i de les espatlles que permetrà al nen caminar bé, i tonifica els músculs amb els quals aviat s’aguantarà dret; estimula els sistemes vestibular i propioceptiu, que informen d’on és cada membre; “permet l’enfocament dels ulls”, fonamental perquè, segons l’autor, “el 98% dels nens amb estrabisme no van gatejar prou de petits”; treballa la “tactilitat” dels palmells, la qual cosa afavorirà la “manualitat fina” que requereix l’escriptura, i també els connecta al cervell i fa que el bebè experimenti amb la gravetat; ajuda el petit a “mesurar el món que l’envolta” i a adaptar-s’hi, a “establir la futura lateralització del cervell” (la dominància d’un hemisferi o de l’altre segons la tasca requerida) i, finalment, a “poder escriure en el futur”, ja que desenvolupa la “coordinació cerebral ull-mà”.

Ritme propi

Bé. Convé que els nens gategin. Se’ls ha de deixar gatejar. D’acord: poca gent ho posa en dubte a aquestes altures. Però, passant a la pantalla següent, ¿realment n’hi ha que no ho facin? Què passa, llavors? Des de la Societat Catalana de Pediatria, respon la doctora Amalia Arce, de l’Hospital de Nens de Barcelona: “Hi ha nens que no gategen i no passa res.

Arce recomana dues accions clau als pares de criatures que gategin: donar-los llibertat de moviment i tenir paciència mentre no comencin a caminar: “El que és important és deixar-los lliures, és a dir, que tinguin espai per moure’s i oportunitat per fer-ho. Un nen que mai no es deixa a terra és impossible que gategi”. Al seu entorn, diu, ja trobarà tot el que necessita per anar evolucionant: “Els nens han de desenvolupar-se en ambients normals, on cal deixar-los moure’s lliurement. Si no hi ha cap factor de risc o cap problema que faci necessària l’estimulació precoç, el dia a dia i la interacció amb els adults i altres nens constitueixen l’estímul necessari i suficient per al desenvolupament psicomotor del nen. No cal fer res més. Tot vindrà sol, més tard o més d’hora”.

Arce és escèptica davant l’eventual relació causa-efecte entre el gateig (o la falta de gateig) i el domini corporal i mental futur (o la falta d’aquest domini): “Per gatejar, els nens han de coordinar cames, braços i percepció visual. Hi ha estudis que veuen que nens que han tingut algun problema o tenen alguna malaltia tenen dificultats per coordinar les percepcions visuals amb el sistema nerviós motor. Però en relació als nens sans no hi ha res seriós publicat”.

Caminaran quan toqui

Queda clar. I, també, que gatejar no endarrereix el moment de començar a caminar, que arribarà, també, quan hagi d’arribar: no cal que els pares forcin els fills: “La majoria de nens es posen drets per iniciativa pròpia. De fet, a molts pares els preocupa quan ho fan precoçment. Si un nen es posa dret, és perquè ho pot fer... i les seves cames estan perfectament preparades”.

Pares (i avis i oncles) preocupats pels “ja hauria de” i les taules quadriculades: pel que fa al gateig, si més no, relaxeu-vos: fixeu-vos en la taula Haizea-Llevant, que podreu trobar a can Google. “És la que utilitzem de referència els pediatres per avaluar el desenvolupament psicomotor i els diferents ítems”, explica la pediatra, i remarca: “El gateig no hi és!”

Sònia Maza i Javier Hernández, de Gelida (Alt Penedès), van tenir l’Èric fa gairebé deu mesos. Per una maleïda gastroenteritis, ha fet, fa pocs dies, un parèntesi en la seva dèria gatejadora, però no ben bé: “Aquesta matinada quasi se’ns escapa del llit”, revela ella. No para: “Gateja tant com vol! Sempre que està despert i li ve de gust, el deixem a la catifa del menjador perquè es mogui lliurement mentre juga. Això sí: vigilant! Ha perfeccionat la tècnica i es desplaça ràpid!” ¿Des de quan? “Va començar poc abans dels vuit mesos arrossegant la panxeta i ajudant-se amb els braços, tipus Rambo... Va ser començar l’escola bressol després de festes i, al cap de pocs dies, ja ho tenia controlat. Recordo deixar-lo al menjador jugant amb les seves coses tot tranquil mentre li preparava el berenar a la cuina i, en sortir-ne, trobar-me’l a la porta”. La cosa no va sempre així: “Coneixem algun cas en què, directament, la criatura s’ha saltat l’etapa del gateig”.

Al principi, una empenteta: “Fèiem allò típic de posar-li una de les seves joguines preferides al davant perquè l’anés a buscar”. Ara bé, tot un dispositiu: “Allunyar del seu abast tot el que és susceptible de trencar-se, fer barreres amb coixins per evitar racons perillosos, posar-hi protectors”. De moment, per sort, cap ensurt gros. No poder badar els angoixa una mica: “Sobretot quan vols deixar-lo un momentet sol”. Tancat o lligat, quasi no hi està mai: “Quan has de fer coses com anar al lavabo és inevitable!” L’incorporeu? “Alguna vegada, però el deixem força al seu aire. Sovint és ell qui s’agafa als peus de les cadires o a les nostres cames per intentar posar-se dret”. Ni té ni farà servir caminador: “He llegit que no són gaire recomanables i que fins i tot poden retardar el fet que camini sol”. Com tots els pares del món, voldrien que fos aviat. Tu, a la teva i al teu ritme, Èric.

Pas a pas

Si no gateja, no passa res, però, si gateja, ¿quan ho farà? “Sol ser necessari que el nen tingui una sedestació estable [seure sol], la qual cosa s’aconsegueix, habitualment, entre els set i nou mesos”, informa la pediatra Amalia Arce. “Un cop assegut, tirarà el cos cap endavant i mirarà de desplaçar-se, o intentarà posar-se dret, entre els vuit i onze”. Vertical, quan? “La deambulació autònoma es produeix, en la majoria dels nens, entre els dotze i els setze mesos. Alguns caminaran i gatejaran segons els convingui”. Patir, quan? “Si no gateja, no ens hem de preocupar. Sí que ens preocuparem si no té intenció de moure’s i desplaçar-se. Si no camina, a partir dels 17-18 mesos hem de veure què passa, però també és important correlacionar aquesta adquisició amb la resta”.

Ulls ben oberts

Arce avisa: “Quan el nen comença a moure’s, s’incrementa exponencialment el risc d’accidents, així que hem d’estar-ne al 100% pendents”. ¿I quan no pugui ser? “El parc és una bona solució quan no en podem estar al 100% pendents. Podem deixar el nadó a terra i en llibertat però segur. Òbviament, com tantes altres coses, s’ha de fer servir amb seny!” I afegeix: “Molts nadons no volen estar-s’hi... És molt més atractiu tot el que troben fora!” Caminadors? “S’haurien d’evitar: no aporten avantatges en el desenvolupament i originen un risc important d’accidents”. Segons l’Associació Espanyola de Pediatria, el millor caminador és “el que no s’utilitza”.

stats