Així fa de mare

“Per què hem d’educar?”

Anna Fité és periodista, guionista i mare del Guillem i la Clara, que tenen 32 i 30 anys. A més és àvia de la Duna, de 2 anys. Viu a Sabadell. Amb Saki Guillem va escriure l’espectacle infantil ‘Zoomwatts’, un conte musical per a ‘emocionautes’. Ara La Galera la publica en llibre

“Per què hem d’educar?” / FOTO: FRANCESC MELCION Zoom

Quan era petit, un dia em trobo el meu fill fent la maleta. De fet, ho anava ficant tot dins d’una motxilla. “Què fas, Guillem?”, li pregunto. I diu: “És que me’n vaig a viure a casa del Joan, que la seva mare ens deixa tirar els cotxes contra la paret”. “Ah, molt bé. Doncs no et deixis el raspall de dents”.

Preciosa, l’anècdota.

Te l’explico per dir-te que mai he intentat imposar res als meus fills perquè tampoc no m’agrada que m’ho facin a mi. Sempre he preferit raonar. “I per què t’agrada tirar els cotxes contra la paret? És molt xulo? Però, esclar, si tires contra la paret els cotxes que t’agraden, es fan malbé”. “I no et trobes bé a casa? Aquí sempre ballem”. I era cert, sempre ballàvem.

Què t’ha sorprès, de ser mare?

M’ha agradat molt la confiança que he tingut amb els meus fills. Ara, jo també sóc molt de xerrar i d’expressar com em sento. Em passa que sóc força variable i, per tant, sovint he tingut la necessitat d’explicar què em passava. Però veig que aquesta necessitat de parlar l’han heretat, tant quan estàs molt bé com quan tens problemes. La clau és compartir.

Per què?

Perquè molt sovint no pots resoldre els problemes dels teus fills, ni ells tampoc. En aquesta situació l’únic que es pot fer és compartir el problema. I sovint passa que intentant explicar un problema a algú altre no cal que l’altre et digui gran cosa perquè tu mateix et vas aclarint. Hi ha una cosa que et vull preguntar.

Endavant.

Per què hem d’educar?

Quina pregunta tan bonica.

Oh, esclar! Per què hem d’educar els nostres fills? On està escrit? Per què els hem d’anar modelant fins a fer-los encaixar en un model? Potser en lloc d’educar-los els hem de gaudir. En l’època dels nostres pares, tot estava més definit. No calia pensar gaire. Els rols eren més precisos. Per contra, ara, si escoltem els fills a vegades cal canviar la nostra manera de pensar. A mi els meus fills sovint m’han fet canviar la manera de pensar. I per què no?

Cap consell?

Els pares hem de ser més una xarxa que una cadena.

Explica-m’ho.

Tu ets com la xarxa. No pots encadenar el teu fill. No pots pretendre negar-li coses, dir-li què no ha de fer. Has de ser la xarxa. L’has d’animar que faci coses i, si cau, recollir-lo perquè ho torni a intentar. El normal és caure. Si lligues massa els fills fas persones insegures.

Cert.

Un altre consell és entendre’ls. Per exemple, molts pares es queixen de com els fills tenen l’habitació. I jo els pregunto: “I la vostra vida, la teniu gaire endreçada?” ¿Com pot ser que els pares es perdin un moment fantàstic de ser feliços amb els fills per una discussió sobre si l’habitació ha d’estar endreçada o no? Ho trobo malaguanyat. Un dia em va caure a les mans un llibre sobre els fills adolescents i hi vaig trobar un consell molt útil.

Quin?

Mira, fes una llista exhaustiva de les coses que no t’agraden del teu fill. Quantes te’n poden sortir? Dues-centes? Molt bé, doncs ara tria deu coses que creus que no pots deixar passar de cap manera, però perquè realment no són bones per al teu fill. Un cop fet això, oblida tota la resta.

Molt bo.

Molt sovint els problemes de pares i fills neixen del fet que tu vols que ells pensin seguint la teva lògica. I no és possible, perquè la seva vida i aptituds són molt diferents. No canviaran pel fet que tu els repeteixis que s’han d’endreçar l’habitació.

El teu fill tenia l’habitació desendreçada. Què vas fer?

Tancar la porta.