Hormones, guix, etc.

Els professors i el sexe

El meu amic Benet sosté que fer de professor és una feina singularíssima, potser l´única que ni és objecte d’una formació específica ni passa per cap fase d’aprenentatge pràctic compartit, com és propi de la gran majoria de feines. Els metges practiquen durant anys al costat de doctors amb més experiència. Per pilotar un avió fas hores i hores de vol amb algú de l’ofici. Si fas publicitat, disseny gràfic, moda, arquitectura, enginyeria i un llarguíssim etcètera, abans d’establir-te pel teu compte treballes en equip. L’experiència dels altres és la base de la formació en la gran majoria dels oficis i professions, des de la dansa fins a l’oftalmologia. Però resulta sorprenent que precisament els qui ens dediquem a ensenyar no ho hàgim après de ningú.

En efecte: els professors estudiem una carrera, superem unes oposicions, i ens posem a fer classes sense que ningú ens expliqui como es fan les classes. No fem mai d’ajudant d’un altre i no entrem mai a les classes dels col·legues a veure com s’expliquen, com adapten el llenguatge als seus alumnes o quines tècniques fan servir. És cert que fem seminaris i congressos, però allà es comparteix la teoria, mai la pura realitat de les aules. I als centres d’ensenyament podem preguntar a un company, però no el veiem actuar.

En Benet no es resigna a acceptar que les coses siguin així. L’altre dia em va confessar, amb un punt de vergonya, que li agrada entrar a les aules buides per estudiar atentament les pissarres dels altres professors. És la seva manera d’informar-se sobre el que fan. Li agrada admirar la lletra perfecta del professor de filosofia, amb línies d’una horitzontalitat de premi. Li agrada veure els dibuixos amb guixos de colors d’una professora de naturals, o mirar d’entendre els esquemes caòtics però dinàmics, plens de fletxes i d’esmenes, d’una classe de fonètica del professor de català. I en treu les seves conclusions.

Les pissarres són un tastet de la feina dels altres. Per a en Benet, massa petit. Aquesta manera de funcionar, diu, explica que l’ensenyament evolucioni poc. Perquè els únics professors que hem vist com ho fan són els que hem tingut quan érem alumnes, i si eren bons i els volem imitar, ho fem vint o trenta anys després! El record... i el cinema, em diu. És com el sexe: com que en general només comptem amb l’experiència pròpia, acabem copiant el que veiem al cinema.