Ens prenen els fills!

A les clavegueres de l'Estat hi ha un racó fosc on no arriba la llum de la justícia. Es diu DGAIA, Direcció General d'Atenció a la Infància i a l'Adolescència. Ja fa anys un company que treballava com a pediatre en un barri empobrit m'explicava: "Quan dic a les mares sense recursos que vagin als serveis socials a demanar una ajuda, em contesten: «No, als serveis socials no, que ens prenen els nens»".

En efecte, la DGAIA pot prendre els fills als seus pares. No necessita proves ni jutges. La declaració de "desemparament" és un acte administratiu, del qual només s'informa la fiscalia a posteriori. Contra aquesta declaració poden recórrer els pares davant del jutge; molts han recorregut i alguns han guanyat... mesos més tard, quan el nen ja ha patit un dany irremeiable (www.aprodeme.org). Maltractar un nen és un delicte. Però la DGAIA no denuncia els pares al mateix temps que els pren els fills. Perquè no han fet res, perquè no hi ha cap prova en què basar una denúncia. És com si ens poguessin ficar a la presó, no perquè hem robat un banc, sinó perquè un psicòleg o un assistent social opina que "hi ha risc que robem un banc". Ni tan sols això, no cal que hi hagi risc de delicte, el "risc" és, en aquest cas, un concepte eteri, un "risc psicosocial".

La llei esmenta onze possibles situacions de desemparament, incloent-hi "les situacions de risc que per llur nombre, evolució, persistència o agreujament determinin la privació a l'infant o l'adolescent dels elements bàsics per al desenvolupament integral de la personalitat". I per si una definició tan vaga no permetés encara prou arbitrarietats, afegeix: "Qualsevol altra situació de desatenció o negligència que atempti contra la integritat física o psíquica de l'infant o l'adolescent, o l'existència objectiva d'altres factors que n'impossibilitin el desenvolupament integral". Per tant, no cal que els pares hagin fet res dolent. De fet, hi ha criatures que la policia s'ha emportat tot just unes hores després de néixer.

Un nen de quatre anys només podia veure la seva mare mitja hora per setmana i sota vigilància. Quan vaig preguntar al psicòleg del centre per què no tenia dret ni tan sols a les visites i vis-a-vis d'un detingut, em va contestar triomfant: "És que no està detingut!" El nen està separat per força dels seus pares, tancat en un lloc del qual no pot sortir, no pot rebre visites ni trucar, però no està detingut i, per tant, no té drets, advocat d'ofici ni habeas corpus . Està "protegit" dins d'un centre privat concertat, que guanya molts diners amb cada nen arrabassat als seus pares. Des del meu punt de vista, a les clavegueres de l'Estat hi ha molta merda. I rates.