Viatjar amb un nen de vuit anys té les seves coses bones. Vull dir que no cal patir per si t’has deixat el maxicosi o el minipímer. No, ara ja tens una personeta amb tota l’autonomia que uns pares porucs permeten, i, encara millor, algú amb una capacitat de verbalitzar les seves necessitats que et facilita molt la vida. I aquesta capacitat és, precisament, l’altra cara de la moneda. Perquè si bé frases com “Papa, para el cotxe que vull arrojar ” et poden salvar la tapisseria, n’hi ha d’altres, com ara “Quin avorriment”, que poden fer de les vacances un malson.
Sí, amics. És tan vell com anar a peu: el preadolescent comença a marcar territori trobant avorrit tot el que li proposen els seus pares. Per això, a mig viatge a la Bretanya, fart de sentir-lo remugar i dir que estaria molt millor a casa mirant el Dinàmiks, vaig dir-li que l’endemà aniríem al bosc autèntic d’Astèrix i Obèlix. Ostres, tu! Els seus ulls com unes taronges em van dir que l’havia encertat. El cert és que el bosc era màgic, no hi havia menhirs ni porcs senglars a la vista però estava ple de pedres rodones cobertes de molsa que semblaven ous de Pasqua gegants. De sobte, just al costat d’un arbre, vam veure una llibreta que algun turista despistat havia oblidat. “Lluc, què t’hi jugues que això és d’un druida i s’ho ha deixat aquí sense voler”. La cara que va fer no l’oblidaré mai a la vida, i tampoc la celeritat amb què va decidir que aquella llibreta havia de ser seva. De res va servir el meu discurs assenyat que deia que no ens la podíem quedar perquè el pobre druida la trobaria a faltar. Quan em va contestar un “Ho sento, papa, però és una oportunitat que no puc deixar escapar”, vaig veure que havíem de trobar una solució de compromís: arrencar-ne dos fulls i pregar perquè fossin les de la fórmula magistral.
Al cotxe, de tornada a l’hotel, la dona i jo vam haver de fer mans i mànigues per dissimular el riure sota el nas que ens delatava, mentre el nen que s’avorria molt, amb dos fulls rebregats a la butxaca, ens regalava un “Aquesta és l’aventura més excitant que he tingut mai” memorable i s’adormia esgotat de tantes emocions fortes. Ja sé que és entendridor jugar amb la seva innocència, però ara tinc un greu problema. Tinc un nen a casa amb dues fulles rebregades en francès que m’exigeix cada dia la poció màgica. Cagunlou! No tindreu pas el telèfon d’en Panoràmix?
