17/01/2015

La passa

2 min

Tot va començar a l’hora de dinar. Es va passar tota l’estona fanguejant amb la forquilla el plat de verdura que tenia al davant, com sempre fa quan no té gana. “És que no em ve gens de gust!” Esclar, home, com si ens poguéssim permetre el luxe de saltar-nos un àpat! Perquè està molt bé això que no se’ls ha de forçar mai i que mai cap nen s’ha mort de gana amb un plat al davant, però que ho expliquin a uns pares amb un fill que marca les costelles quan es despulla per posar-se el pijama, un que ha après a córrer amb una mà al darrere, tirant-se cap amunt la part de dalt dels pantalons que li cauen, un cul estret, un secalló, un saquet d’ossos encantador.

¿Teniu idea de la tabarra que ens donen els coneguts i els familiars? La manera de mirar-lo que tenen els avis cada cop que el veuen, d’aquelles que no gosen però que se’ls nota un ou que et volen dir que no l’alimentes prou, que a aquest nen li cal una plàtera de macarrons cada dia i no tant menjar japonès. No! De cap manera! El nen havia d’acabar-se el dinar. O sigui que em vaig quadrar i li vaig dir que volia el plat net. Un quart més tard ell encara era a taula amb mal de panxa. No anem bé, vaig pensar, si seguim així no s’engreixarà mai i a l’escola, per fer-lo enfadar, li seguiran dient “ chiquitito ”. Només va faltar posar la tele a mitja tarda i comprovar que el mal de panxa havia desaparegut com per art de màgia. “Quina barra que té!”, vaig pensar. Total, que, emprenyat, li vaig dir que encara no havíem repassat les comarques i que apagués la tele. I quan ens barallàvem amb l’Alt Urgell, el Pla d’Urgell i l’Urgell, oh sorpresa!, li va tornar el mal de panxa.

Va ser horrorós. Jo inflexible i emprenyat i ell cada cop més pàl·lid, viatjant virtualment per les comarques de Ponent. Potser vam tombar massa ràpid, perquè just quan acabàvem i la mama li deia que li faria un llenguado, me’l vaig mirar, i tal qual el vaig veure ho vaig saber. Aquella cara blanca m’estava dient que al cap d’uns breus segons sofà, coixins i pijama acabarien decorats de restes de verdura. Una passa d’estómac, tu. Es veu que mig Catalunya també la tenia. Ja té nassos la cosa, per una vegada que em poso seriós va i la cago, pensava mentre li feia companyia posant-li la mà al front, de genolls davant la tassa del vàter. Sóc un pare horrorós, i, el que és pitjor, d’aquí dos dies, quan li passi la passa, encara estarà més prim.

stats