TRINITAT GILBERT

De ser pares en fem llibres

Són pares. Ell es confessa implicat; ella és primerenca. Tots dos, Lluís Gavaldà i Agnès Busquets, escriuen sobre els seus fills

De ser pares En fem llibres / FOTO: FRANCESC MELCION Zoom

"Sóc un pare implicat". Així es descriu el cantant d'Els Pets, Lluís Gavaldà, autor del llibre El pare que et va matricular (Columna), en què recull les col·laboracions que ha anat publicant en el suplement que ara mateix teniu a les mans. El model d'home que no tocava l'infant, que no li canviava els bolquers o que no preparava ni un puré està desfasat, assegura Gavaldà, pare del Lluc, de 7 anys. "L'home d'avui ha descobert que no és un càstig fer de pare sinó que és un premi de la vida". Aquest sentiment és el que es desprèn del seu llibre. I tot amb el seu sentit de l'humor, concís i punyent alhora.

La mare pinturera . Primer capítol. "Saps qui és la mare pinturera , oi?", em pregunta el Lluís. "És la mare impecable, immaculada, conjuntada, com si sortís d'una pàgina de l' ¡Hola! , que arriba tota estupenda de la mà de sa filla pinturera , impecable, immaculada, conjuntada amb ella mateixa, amb el món i amb sa mare també". Segur que en tenim unes quantes al cap ara mateix. El Lluís les descriu perquè ell n'és l'antítesi. Els matins del Lluís i el Lluc tenen un "caire precipitat i tragicòmic" perquè només tenen temps per córrer i afanyar-se per arribar puntuals a les nou a l'escola. "No entenc per què [les mares pintureres ] no fan cara de son com la resta dels mortals ni arriben mai a misses dites. I sobretot no entenc per què coi em saluden tan amablement. Deu ser que no saben la ràbia que em fan".

El cantant d'Els Pets va començar a parlar del seu fill i de la paternitat al programa Eduqueu les criatures , dirigit per Carles Capdevila a Catalunya Ràdio. "Una oportunitat que sempre he agraït perquè parlava del que a mi m'hauria agradat trobar, com a home, quan va néixer el meu fill".

Les primeres etapes acostumen a estar relatades sempre des del punt de vista femení. Just aquesta és una de les novetats de les aportacions del Lluís Gavaldà, la seva mirada com a home. Una altra novetat també és que parla de la criatura més enllà dels 3 anys. "És una llàstima que no hi hagi més bibliografia de l'etapa dels 3 als 8 anys, perquè són unes edats singulars". Deixen de ser nadons, deixen de fotocopiar el que veuen per treure la seva personalitat, per ensenyar-te maneres de fer que recorden el pare, "i et sap greu que s'hi assembli tant".

Com a pare implicat, el Lluís és molt sentimental. Capítol Et trobaré molt a faltar . Comença dient: "«Papa, et trobaré molt a faltar». Maleeixo el dia que el nen va descobrir l'impacte d'aquesta frase en l'estat d'ànim de son pare, el moment exacte que va deixar-la anar per primer cop com si fos una arma de destrucció massiva i que destrossava la mala consciència del seu progenitor".

Als matins s'agafen de la mà, camí cap al col·legi. "És un trajecte molt nostre, perquè tots dos estem emboirats, molt emboirats, però ens agafem de la mà, el Lluc me l'ofereix, jo l'hi prenc, ara que encara es deixa, i caminem sense gairebé parlar-nos, i a tots dos ens omple", explica.

Més sentiments. "Tinc guardats tots els primers escrits del Lluc; aquelles frases que es passaven pel forro en Pompeu Fabra, perquè hi ha totes les frases i les paraules juntes, sense cap descans i sense cap rigor ortogràfic". Una de les millors sentències que va escriure el nen de la casa va ser: "Elpareesunapalancatqueespassaeldiaalordinador". (Llegiu-hi: "El pare és un apalancat que es passa el dia davant de l'ordinador"). La té penjada davant de l'ordinador. "El Lluc volia posar-se al meu ordinador, però jo hi estava treballant i em va escriure aquestes perles".

"En definitiva -fa el Gavaldà-, a tots els pares primerencs els dic que cada dia que passa, amb les criatures, és més bonic". Potser quan tinguin 15 anys i els pèls els hagin arrebossat, no pensarà el mateix, però més enllà de les primeres etapes hi ha un temps preciós, fet de descobertes per compartir. "El dia que va morir el gos preferit del Lluc va ser molt emotiu, el primer dol que vam passar junts... quines preguntes sobre el més enllà!", recorda el Lluís. Tot és a El pare que et va matricular .

Com una teràpia

L'actriu Agnès Busquets va buscar paper i bolígraf quan va néixer el Pep per escriure-hi tot el que li passava. "Sentia el desig d'explicar al món què em passava perquè tot plegat és molt heavy ", diu. Ella, que havia quedat finalista del premi de la Coca-cola i que a COU va tenir una professora de literatura catalana que la va estimular tant per escriure, havia preferit expressar-se parlant, damunt d'un escenari. I així havia anat fent fins que va ser mare.

La periodista Tatiana Sisquella, del programa La tribu de Catalunya Ràdio , li encarregava una secció i li demanava de què voldria parlar. "La primera idea va ser expressar el que estava vivint, amb comèdia però sense restar-li importància". Parlar-ne és com una catarsi. Aquí va començar l'embrió del que més tard s'ha convertit en el llibre Mare en pràctiques (Columna).

Capítol L'embaràs versió 'extended' . "Estar embarassada és com córrer una marató, però a l'inrevés. A l'inici tot canvia molt de pressa, fas un esprint inicial, al màxim, i cada cop vas disminuint més la marxa fins que a en l'última etapa ja vas a pas de tortuga".

El postpart. Capítol La tornada a casa: 'maternity blues' . "Mai no hauria imaginat que no volgués marxar d'un hospital. Per norma, els centres hospitalaris fan més feredat que una altra cosa". I continua. "Surto per la porta de l'hospital i em sento igual que els abduïts que tornen a la Terra a Encontres a la tercera fase . Per sort tinc un nen molt bo, que menja i dorm. Anirà com una seda, segur".

A Mare en pràctiques , l'Agnès relata tot el que li hauria agradat que algú li expliqués clarament. "Per què el ginecòleg o la llevadora no expliquen a la dona que acaba de parir que no tindrà ganes d'estar amb el seu home per culpa de l'hormona prolactina, que farà que només vulgui estar amb el seu fill?", es pregunta l'actriu.

L'Agnès escriu les investigacions que ha anat fent, amb l'aportació científica que va arribar a conèixer. "Comparteixo els coneixements, perquè penso que pot anar molt bé a les dones, i també als homes, esclar, perquè també els anirà bé saber com se senten les seves parelles quan tenen la criatura als braços".

Capítol 8. Sexe després del part: Amor meu, sí, hi ha algú altre i es diu Prolactina . "He estat una dona que sempre ha gaudit del sexe, sense tabús, juganera, amb ganes de provar coses noves, una bona marranota, parlant clar i català. Mai no li he fet escarafalls al sexe, i si un dia no n'he tingut prou ganes, sóc el que en dirien fàcil de convèncer, un parell de bons preliminars i de seguida em poso a fer feina. Fins al dia que va néixer el meu fill".

El llibre de l'Agnès acaba amb un epíleg singular, escrit per la parella, per l'home. "Després d'un any ja he decidit que recordar com era la nostra vida d'abans no serveix de res", escriu la parella. "Jo volia tenir un fill per dues raons: per estimar algú d'una manera salvatge, sense demanar res a canvi, i per veure si amb el fill deixava de pensar en mi d'una vegada i pensava més en algú altre".

Gavaldà i Busquets són només dos exemples de pares mediàtics que han volgut explicar la seva experiència en un llibre. També ho han fet, per exemple, la bombera i esportista Emma Roca a Non stop! (Cossetània) i el locutor Frank Blanco a Cómo ser padre primerizo y no morir en el intento (Aguilar).