“Ser pare és un caos”

No vaig sospitar mai que tenir un fill seria tan heavy. Tots tenim un amic cabró que ja ha passat per l’experiència de ser pare i que no t’avisa. A mi ningú no em va parlar del postpart de la dona, del còctel d’hormones o de les rebequeries dels nens. Ser pare és un caos.

¿Com comença el teu blog, Un pare com Darth Vader

Fa un any i mig, quan el segon fill encara era a la panxa, em vaig adonar que jo era un pare desastrós, que no arribava enlloc i que em sentia fatal. De fet, Darth Vader també és molt mal pare perquè deixa la dona quan està embarassada de bessons. Dels pares que surten a les pel·lis, Vader és dels més detestables. Necessitava l’humor per fer una mica de teràpia.

A qui més fas retrets?

Sempre he tingut la sensació que el meu pare hauria pogut fer les coses d’una altra manera, que m’hauria pogut donar més suport. Però quan tens fills entens que el que vol un pare és el millor per als seus fills i que tot ho fa amb la millor de les intencions. Ara veig que tot és més complicat.

Què t’agradaria copiar del teu pare?

L’amor pel cinema, que és una cosa que sempre vaig veure per casa, amb els avis o els tiets. Tots eren aficionats al súper 8. I després als vídeos beta. Vaig portar el meu fill al cine als dos anys, a veure Pirates, aquella pel·lícula de plastilina.

Què no vols copiar?

Vull ser menys patidor. Quan els veig amb els néts, m’adono que sempre pateixen. No vull que em contagiïn això. I també m’agradaria fer una cosa que no sé si els meus pares van saber fer gaire bé, i és que si el teu fill s’emociona amb algunes coses, anima’l a seguir per aquell camí, tot i que no sempre sigui fàcil. Cal ajudar el fill a trobar allò que l’apassiona. Jo vaig fer mig any de piano i a mi m’agradava molt. Però com que treia tan males notes els meus pares em van desapuntar de piano per fer-me fer classes particulars. Va ser una llàstima que no em poguessin pagar totes dues coses. M’hauria encantat tocar el piano.

Què et costa fer?

Baixar al parc, per exemple. ¿Saps allò que deia el Cruyff de l’entorn? Doncs un pare també ha de patir un entorn. Sempre hi ha algú que es fica en el que estàs fent. I tant és si són amics, familiars, com algú que et trobes al parc. Sempre ve algú a dir-te que no ho estàs fent bé. Fins al punt que jo he arribat a discutir amb altres pares que em diuen si he de renyar el meu fill o no.

Quin és el repte, ara?

Tenir una mica més de paciència. El gran és un nen d’alta demanda. Sempre et reclama més atenció. Ara amb el petit tinc una relació més intensa perquè just quan va néixer jo em vaig quedar a l’atur. Era administratiu al Registre Mercantil. En canvi la meva dona, que amb el primer estava a l’atur, ara treballa. Així que jo cuido el petit. Em costa fer-lo dormir al migdia. L’he de passejar amb cotxet pel barri i ja estic fart de passar sempre pels mateixos carrers. Aquesta part de la paternitat és molt pesada. És allò dels dibuixos animats quan corren, que el fons és sempre el mateix. Sento això.

Què cal per ser pare?

Sentit comú, imaginació i humor.

Què aconsellaries?

No obsessionar-se gaire en les normes ni els hàbits.

Explica’m un truc que t’hagi funcionat.

Dur sempre a la butxaca un comodí, és a dir, una llaminadura. Així el pots subornar en qualsevol moment. Mira, nosaltres anem sovint amb tramvia i em vaig inventar un truc que anomenava “el codi”. Consistia a anar al lloc de l’estació on es treuen els bitllets, teclejar un codi en els números, donar un cop a la màquina i fer creure al nen que sortia un xupa-xup.