El papa no es troba bé
Si no fos perquè és impossible diries que us ha somrigut quan heu entrat. Mentalment fas números pensant quan va ser l'última vegada que vau venir a aquest restaurant. Deu fer sis anys bons. Ella està igual d'estupenda a primer cop d'ull, però aquest somriure inesperat li ha dibuixat unes petites línies a la cara que delaten que els sis anys també han passat per a ella. Vés a saber, penses, potser amb tot aquest temps s'ha adonat que aquesta feina no és tan provisional com es pensava, que no serà top model o actriu d'èxit i això l'ha fet una mica menys antipàtica. El cert és que aquesta amabilitat inèdita t'ha descol·locat totalment. Quan has accedit a entrar ho has fet a desgrat, perquè fa vint minuts que ho trobeu tot ple i esteu morts de fred i el nen té gana, però tot i així n'estaves segur que faríeu salat, que quan us veiés us replicaria amb un "No ens queda lloc" marca de la casa.
Però no, sorprenentment us ha fet entrar, us ha donat una taula i fins i tot s'ha dirigit al nen de manera carinyosa. Ostres, tu!, ella, que quan el veia arrufava el nas com si haguessis entrat amb un gos ple de puces, que sempre li portava la sopa tard i amb el plat cremant, que bufava sorollosament quan trabucava el got o embrutava les estovalles, que de manera sistemàtica us va fer avorrir aquell lloc que tant us agradava. No és fins que us porta la carta i uns colors perquè el nen pinti que esbrineu el motiu de la metamorfosi. Fa tres anys va ser mare. D'una nena. Esclar, tot quadra ara. Fins i tot que mentre us atén amb una amabilitat desconeguda dediqui la seva mala llet a la taula del costat, exponent típic d'aquesta nova plaga nadalenca anomenada sopar d'empresa i que consisteix en un grapat d'homes massa granadets per anar tan beguts, cridar tant i fer-se regals d'amic invisible tan grollers.
Quan ens porta les postres la cambrera estupenda està a punt d'explotar. "A veure si paguen i foten el camp. No puc més". "Ai, sí!, quina paciència que tens", replica la meva dona. "No ho saps prou. El de la punta de la taula és el pare de la meva nena. Aquesta nit m'arribarà a les sis de la matinada fet una coca. I demà, quan la petita vulgui jugar una mica amb ell se'l trobarà estirat al sofà, dopat d'ibuprofens, tan perjudicat que tot el que en traurà d'ell fins a l'hora de dormir serà una única frase, dita amb un fil de veu: "Avui el papa no es troba bé".
