El valor d’aquest ofici
Els professors estem acostumats a moure’ns d’institut, sobretot els interins, però també alguns funcionaris que busquen millors condicions. Cada dos anys hi ha el que se’n diu concurs de trasllats, que permet demanar destinació i, per tant, promou la mobilitat i els canvis. Sempre he pensat que canviar de centre és bo, sobretot perquè et permet conèixer diferents maneres de treballar i posar-te a prova amb alumnat diferent. Respecto, no obstant, aquell professor que passa tota la seva trajectòria professional al mateix lloc. També és interessant fer arrels, perquè et permet conèixer els alumnes i que et coneguin molt millor. Es pot generar una confiança i una complicitat molt potents entre un professor i els seus alumnes. Si la sintonia és bona es pot arribar molt més lluny en l’aprenentatge, i estic convençut que els resultats acadèmics i personals en surten clarament beneficiats.
Enguany he pogut viure una de les experiències més gratificants des que vaig començar a fer classes. Es tracta d’una promoció d’alumnes que he tingut tres anys seguits, en dos dels quals n’he estat el tutor. Crec que amb el temps encara ha millorat més el respecte mutu, si tenim en compte que una vegada han arribat al batxillerat han quedat els que en teoria volen estudiar i van per feina. Quan, poc abans que s’acabessin les classes, els vaig dir que l’any vinent marxaria a un altre institut, a la majoria els va saber molt de greu. Per compensar el tràngol vaig fer-los un petit obsequi, un exemplar del meu primer llibre que van acceptar amb sorpresa i il·lusió. Ho vaig fer de cor, sense demanar res a canvi. Havíem compartit moltes hores de classe, sabia moltes coses de les seves vides, coneixia els pares amb els quals m’havia entrevistat i fins i tot ens havíem fet confidències en el viatge de final de l’ESO. L’endemà mateix em van demanar fer-nos una foto de grup i trobar-nos per esmorzar tots junts. Ho van aprofitar per regalar-me una còpia d’aquesta fotografia, a més d’una ploma estilogràfica i un escrit signat per tots ells en què recordaven anècdotes i frases meves que van fer fortuna. Crec que ens vam emocionar tots plegats i no ho oblidarem, m’atreviria a dir, mai. Tal com em van recordar que vaig dir, les grans històries mereixen sempre un bon final. I la seva ha estat de les que fan que valgui la pena treballar en aquest ofici.
