Vacances a la contra

Fa tres anys que les vacances amb els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) necessiten una negociació. No tots volen venir, no tots volen venir a tot arreu, no tots tenen o han tingut opció a no venir, però, evidentment, sí a opinar. Tot i que no tots tenen o han tingut ganes d’opinar, però després sí que n’han tingut de queixar-se, tot s’ha de dir. En tot cas, la decisió sobre on anar i què fer és una barreja d’agència de viatges, referèndum i consulta de la bruixa Lola.

Un cop decidit el què, el com i el qui, ve allò que passa durant aquells dies que, en teoria, són els que hem estat esperant durant tot l’any. I el resultat no sempre respon a les expectatives. Excepte el MEC número 3, els altres dos el que volen és no compartir-les amb cap progenitor. I és el que fan en la mesura que l’edat i la seva economia particular els ho permet. Però fins i tot si venen voluntàriament (o no, com el MEC número 3) el resultat massa vegades és el mateix, la sensació de vacances a la contra. De voler estar en un altre lloc. D’haver-me d’aguantar.

I ja sé que, com deia Michael Corleone, it’s not personal it’s just business, que la cosa no va amb mi, sinó amb l’adulta que represento. Però són les meves orelles les que senten frases de l’estil “I ara ens hem de moure? ¿No ens podem quedar aquí mirant la tele? Una altra platja? Un altre poble? Un altre museu? Són tots iguals. La Capella Sixtina està sobrevalorada. El verd dels Pirineus està sobrevalorat. El paisatge està sobrevalorat”.

Són els meus ulls els que els veuen les cares de desídia i com consulten el mòbil per saber quan falta per tornar al barri dels seus amics. I és el meu esperit el que procura anar-se dient “Oooooom”, tot i que també se m’escapa algun “Caguntot”.

Aquest any ha passat més o menys el mateix, però he intentat minimitzar riscos. La MEC número 1 ha campat sola i no hem coincidit més que alguns dies a Barcelona. I amb el MEC número 2 (i també el 3) he marxat fora només quatre dies. L’any passat van ser set. I l’altre dotze. En vaig aprenent. I amb el MEC número 3, amb qui per ara ens entenem la mar de bé, ja hem començat a planificar les pròximes vacances d’ell i jo sols: tenim sobre la taula Islàndia, Japó o Nova Zelanda. Somiar és gratis, però tot i que acabem marxant a una platja catalana sabem que, potser, i només potser, les vacances seran diferents. O no.