Ens urgeixen recompenses

Una de les coses que la pandèmia ha tirat per terra són gran part de les recompenses que ens compensaven dels esforços, neguits, dificultats o contrarietats del dia a dia. Qui no ha mitigat l’apatia o la desgana d’un dilluns feixuc pensant en una sortida, excursió, celebració, festa, trobada o qualsevol altra activitat desitjada, prevista per al cap de setmana? Qui no s’ha reincorporat a la feina, després de les vacances, amb l’al·licient d’haver ideat ja algun pla per al pròxim pont? Són exemples de situacions força comunes, relacionades amb un mecanisme del nostre cervell anomenat circuit de la recompensa, que amb les restriccions que patim actualment ha quedat malmès o molt limitat. 

La finalitat del circuit de la recompensa és proporcionar-nos plaer. Des del que requereixen les funcions bàsiques orientades a la supervivència fins a d'altres de més sofisticades, com ara el que ens produeix el sol fet d’imaginar o anticipar el propi plaer. Aquest circuit cerebral existeix perquè no podem viure sense. No es pot viure només treballant, afrontant dificultats, adversitats o calamitats, experimentant tristors, angoixes, frustracions i altres emocions pertorbadores, i sense recompenses que ho contrarestin en alguna mesura. Necessitem recompenses perquè, a més de constituir una font o expectativa de plaer, esdevenen un poderós estímul que alimenta la il·lusió, millora el rendiment, compensa esforços i patiments, ens ajuda a perseverar davant les dificultats, ens aixeca els ànims, ens recarrega les piles o simplement ens gratifica i ens reequilibra.  

Com que gran part de les nostres recompenses habituals se n’han anat en orris, ens urgeix inventar-ne de noves. Necessitem recompenses imaginatives, trencadores, insòlites, que compensin les que ara se’ns neguen. Fins i tot un punt transgressores, en el sentit de proposar-nos i fer coses que no se’ns haurien acudit mai abans. Com ara instaurar el vespre del riure, o de la gratitud, o de les paraules boniques, o de les sorpreses, o de les delícies del tipus que sigui, o de sortir al carrer a comptar, buscar, fotografiar o descobrir coses concretes. I, sobretot, el de dedicar-nos a pensar quines coses inaudites, extravagants, excepcionals, boniques o divertides podem fer que ens recomponguin cos i ànima.