Tres reflexions

Aquesta setmana he demanat als meus alumnes d’ESO que fessin una felicitació de Nadal, amb un dibuix festiu i després una llista de desitjos i bones voluntats. Quan he llegit la part dels desitjos he comprovat que tot eren necessitats materials que volien per a ells, i en un parell de casos eren directament diners. La situació m’ha anat a favor per reflexionar en veu alta sobre si a més d’acumular coses també podrien oferir-ne, per allò de construir un món millor i altruista, encara que sigui amb petites accions quotidianes. M’han mirat encuriosits, com dient-me que tenia raó, però que preferien aquest rol de consumidors passius.

A batxillerat he corregit uns exàmens que en la majoria dels casos mostraven mancances importants d’expressió i de contingut. M’ha preocupat adonar-me que no aprofiten les hores de classe. Si pares l’orella no deixes mai les preguntes en blanc. Els ho vaig voler fer reflexionar quan els vaig tornar els exàmens corregits. Els vaig insistir que, a aquestes alçades dels estudis, no volia fer de policia, però era evident que molts, darrere la pantalla del seu ordinador, no feien ni miraven el que tocava. Uns quants no es van mostrar gens preocupats pels seus mals resultats tot i cursar el postobligatori. Potser és que ja han assumit que compten amb una assignatura de marge que poden suspendre alegrement. Si tots queden d’acord perquè la sacrificada sigui el català, ho tenim magre (i serà un escàndol). Amb les polèmiques sobre els usos lingüístics a les escoles i als instituts, alguns companys per fi s’han adonat que canvien de llengua a la primera que un alumne se li adreça en castellà, i també que hi ha molts docents que mai utilitzen el català a l’aula. Almenys la polèmica ha visualitzat una situació que fa dècades que dura. Ara caldran accions. Esperarem.

D’ençà de la pandèmia que els casos greus de depressions en adolescents s’han disparat. Això també ho hem detectat a les aules. En general tenim unes noves generacions amb moltes febleses afectives. Sovint no saben afrontar els seus problemes i es bloquegen. Alguns pateixen una vida més solitària del que ens pensem, tot i que estan constantment bombardejats per estímuls que els entren pel mòbil. Per una part, el mercat els volen eternament adolescents, com a consumidors fàcils, i per l’altra se’ls empeny per trobar un camí que alguns no saben on para, i no és a l’institut. La reflexió, que també va sortir en una de les interessants xerrades que organitza aquest diari, és que tots, adolescents i adults, avui en dia necessitem assessorament psicològic, professional o familiar, perquè el món que tenim s’ha tornat massa trepidant i terriblement egoista.