Classes presencials
Dilluns passat, després de tres mesos llarguíssims, el meu nen ha tornat a l'escola. Per fi s'han acabat aquests matins de veure'l barallant-se davant l'ordinador, desconnectant l'àudio dissimuladament per poder remugar a gust sobre la professora de matemàtiques, aquesta senyoreta que ara ja sé quina cara fa perquè surt en una pantalleta envoltada d'equacions aritmètiques i fórmules inintel·ligibles. Per fi ja no el tinc ocupant el menjador a temps complet, amb els cascos posats, envoltat de carpetes mig rosegades, papers tacats, fitxes, retoladors de colors llampants i embolcalls de Maltesers de xocolata, amb aquest desordre tan seu i, per què no dir-ho, tan meu al mateix temps.
No ho negaré. Soc tan pàmfil, tan summament emparat, que m'encantava veure'l per casa. Amb aquella cara de concentrat que només havia presenciat fins ara quan jugava amb els videojocs, el front arrugat i la punta de la llengua escapant-se entre els ferros de les dents. Fer veure que no veia que en comptes de seguir la classe d'història estava mirant un YouTube de l'Ibai Llanos (perquè no, no cola que la batalla d'Agincourt sigui tan divertida) o renyar-lo perquè era hora de sopar i encara no havia netejat la taula de totes les seves andròmines escolars. I tanmateix he de reconèixer que estic encantat de perdre'l de vista vuit hores al dia. No pas perquè em faci nosa, crec que això ja ha quedat clar, sinó perquè em trencava el cor veure'l enclaustrat, confinat amb dos adults que no paraven d'emprenyar-lo, sense poder fer bromes políticament incorrectes amb els seus amics, el Felix i el Ben i el Harry i el Flyn, aquests noms que omplen el WhatsApp del seu mòbil de manera frenètica; o sense veure'l de bon matí, tot mudat amb l'uniforme, com si fos un ministre, marxant de casa i tornant cinc minuts més tard perquè s'havia deixat la mascareta.
O sigui que aquí ens teniu, a la meva dona i a mi, esperant amb candeletes que ens arribi a mitja tarda, mort de gana, i passi de nosaltres com de la merda. Ai, sí, que bonic recuperar aquests diàlegs tan entranyables!: "Com ha anat l'escola avui, Lluc?" "Bé". O aquell altre encara més popular: "Què heu fet avui?" "Coses, papa, hem fet coses". L'adolescència, tu, què faríem sense ella.
