La prèvia

Escolto el filòsof Josep Maria Esquirol a Catalunya Ràdio explicar com el nom és el primer regal que rebem. I com sempre, se’m dispara el tic, el programa terrible de preguntar-me si ho vaig fer (o ho faig) bé. Només que ara converteixo la culpa en un repte. La Culpa Challenge. I que es foti, la culpa, perquè sempre guanyo jo.

Per tant, reviso els noms triats per als majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) i penso que no es poden queixar. A manera d’excepció avui els escriuré. I diré que la MEC número 1 va rebre el nom d’Eva a la primera, sense dubtar-ho. Un nom curt no gaire usual tot i que no estrambòtic i eufònic. I, a més, servidora va poder garantir que anar pel món amb un nom curt com el meu és fantàstic. El MEC número 2 es diu Pol. Em feia gràcia que tingués tres lletres. Tot i que si hagués sigut una MEC potser hauria trencat la norma i li hauria endinyat el nom de Nora. O potser no. I el MEC número 3 es diu Nil. De nou, les tres lletres. I descartat el Jan, perquè hi havia el dubte que els seus avis andalusos no transformessin la jota catalana en una y i el Jan passés a ser Yan. 

Mai s’han queixat dels seus noms. I a mi m’agraden. Encara m’agraden. No me n’he penedit mai. I recordo aquells mesos previs al seu aterratge a la vida fora de l’úter i com el nom ja me’ls feia encara més reals. Va ser la primera coneixença, mig telepàtica, mig física (que els vaig dur de paquet durant nou mesos i es movien força). I aquell imaginar si ho faria bé, en el cas de la primera, si ho faria una mica bé, en el cas del segon, i si, aquest cop sí, aquest cop no l’espifiaria, en el cas del tercer. 

Després ells van aterrar, en el seu cas en un quiròfan, i me’ls van plantar a sobre i me’ls vaig mirar per primera vegada i em vaig adonar que no tenia ni repunyetera idea de qui eren, i alhora que aquell que gosés tocar-li un pèl a aquell minidesconegut rebria la Grua, la clau d’arts marcials que vaig veure executar a l’escena final de Karate kid. I després d’aquell atac de protecció, sé que me’ls vaig mirar i vaig pensar que feien cara d’Eva, amb la seva petita cara de pometa, de Pol, compacte i tranquil, i de Nil, resistent a l’adversitat. Sempre he agraït el nom que duc i espero que ells pensin el mateix. I si no, doncs... d’allò, me’n vaig a fer un cafè i ara torno.