Fem silenci

–A veure, des del moment que reparteixo els exàmens, cal fer silenci, entesos?

[Vaig distribuint els exàmens, i un alumne s'inclina cap a un altre i li parla]

–Però... Què fas? Que no he dit que en silenci?

–Li estava preguntant la data d'avui...

Fins i tot quan tots estan callats, aquí i allà se senten sorollets: el clic-clic d'un boli, el tap-tap d'un peu picant a terra, el pom-pom d'una goma d'esborrar que es fa rebotar sobre la taula... La incapacitat dels alumnes d'estar en silenci m'irrita i em fa riure alhora. Algú pot pensar que soc un exagerat ("Què esperaves? Són nens: no poden estar-se callats!"), però a mi no m'ho sembla. Crec que el silenci és important. Saber fer silenci, que és més que només callar.

Infants, joves i adults patim una mica d'horror vacui sonor, d'un cert pànic al silenci. Posem la ràdio, posem la tele, la deixem "de fons", escoltem un podcast, escoltem música pels auriculars a un volum prou alt com perquè ompli el nostre cap. Qualsevol cosa menys el silenci. Però el silenci és important. Saber fer silenci, que no és només suprimir el soroll. 

Això del silenci, a les escoles, hi ha qui ho intueix, hi ha qui ho té molt clar, hi ha qui planifica estratègies i hi ha qui fins i tot implementa programes: de relaxació, d'interioritat, de meditació, de mindfulness... Però no cal que estigui a cap currículum, no cal que en fem una assignatura, només cal que en siguem conscients i que ens hi posem. Sí, cal aprendre el silenci, i hem d'ensenyar el silenci, ensenyar amb constància a fer silenci. 

Fer silenci a l'aula i als passadissos, en grup i individualment. Perquè és senyal de respecte (deixa que l'altre pugui expressar-se, pugui exposar les seves idees o, senzillament, pugui pensar). Perquè si la vista ens permet mirar, admirar i agrair, el silenci ens permet escoltar, atendre, entendre i entendre'ns. 

Regalem als nostres alumnes la capacitat de fer silenci. Perquè puguin construir pensament, perquè estudiïn millor, perquè tinguin diàleg interior, perquè puguin apreciar la música i perquè, quan calgui, puguin trencar-lo cridant ben fort per celebrar la vida o per denunciar la injustícia.

No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré... O, ben pensat, potser millor que m'apliqui el que he escrit... i faci silenci!