26/11/2021

Setmana d’adaptació

2 min

Quan vaig tenir l'ara ja major d’edat semiacàrrec (MES) número 1, va ser filla única durant dos anys i quatre mesos i acaparava tota la meva atenció física, mental, espiritual, espiritista i parapsicològica. Recordo que quan faltaven pocs mesos per a l’aterratge de l'ara ja major d’edat a càrrec (MEC) número 2 patia pensant com podria ocupar-me, alhora, de dos MEC. ¿Com podria abastar-ho tot? ¿Banyar-ne a un mentre l’altra no ficava el dit a l’endoll? ¿O cuinar el sopar de varetes de fals peix d’una mentre l’altre bramava reclamant el pit? 

Al final, no sé com, vaig poder tenir cura dels dos MEC i sobreviure. I llavors vaig decidir tenir l’encara menor d’edat a càrrec (MEC) número 3. L’aterratge del mini MEC va ser tan complicat que no vaig dedicar-me a patir ni un segon per com podria gestionar la triprogenitura

La falta d’atabalament no va arribar fins que va posar el peu a terra. A partir de llavors vaig posar-me en quarantena com a persona fiable. Sentia que havia sobrevalorat la meva capacitat per resistir la criança de tres MEC inquiets, energètics i explosius. I meravellosos, i meravellosos. Però al final les onades sísmiques es van calmar. I després va venir l’adolescència de la MEC número 1 encadenada amb la del MEC número 2 i aquella frase que li vaig dir al MEC número 3: "Tu l’adolescència te la saltes". I fins ara. 

Soc a la setmana d’adaptació. Estic acostumant el cervell a desocupar-se de la MES número 1, que fa uns dies que ha marxat de casa. La primera setmana jo no hi era (coses del divorci) i aquesta ja sí i ella no. En teoria ara he de fer-me càrrec de dos dels MEC, però no és cert, perquè al número 2 gairebé no li veig el pèl, i es pot considerar que m’ocupo només d’un. I és estrany. Ens entenem bé i tal i qual. Però és tan fàcil que ho trobo sospitós. Estic per regirar-li els calaixos per veure si ha robat mitjons de la merceria o si es dedica al contraban de bitcoins o si és ell l’autor de l’atac informàtic a la UAB. Per continuar amb la política d’una moderada lluita intergeneracional que tan bé m’ha funcionat amb la seva germana, li he posat un parell d’ultimàtums per tocar-li els nassos. Però sembla que no l'afecten i diu que la casa li agrada tant, que només espera que jo marxi per instal·lar-s’hi un jacuzzi.