EL PARE QUE ET VA MATRICULAR

Un Sant Jordi radiant

Els meus veïns de casa són encantadors. Es passen les nits cantant amb una alegria molt poc britànica. Es nota que són músics i també que fa poc que festegen. Porten al damunt una alegria tan contagiosa que es fa difícil enfadar-se amb ells quan fan massa soroll a altes hores. L’altre dia ens van enxampar amb una estelada desplegada al pati i no vaig tenir més remei que explicar-los d’on som i què volem. Per sort, el procés escocès fa que no els soni gaire marcià, tot plegat. El més difícil -i més bonic al mateix temps- va ser explicar-los que jo havia de tornar a casa per celebrar la diada de Sant Jordi. I és que cada cop que expliques aquesta tradició de regalar-nos llibres i roses t’agafa un rampell d’orgull difícil de dissimular. El problema serà quan ens tornem a veure i em preguntin com ha anat.

Perquè la veritat és que es fa difícil explicar les sensacions d’un dia tan especial. La gent abocant-te tanta estimació mentre tu intentes no emocionar-te quan escrius aquelles quatre ratlles de dedicatòria al llibre, que saps que són clarament insuficients. La parella que t’explica com es van conèixer en un concert nostre al seu poble; les bessones que et demanen que dediquis el llibre a la seva mare, que va morir fa quatre mesos i que els va encomanar la passió per les nostres lletres. El noi que té la parella a casa, enfadada perquè li ha dit que anava a veure el Barça, però que ho ha fet per portar-li el llibre signat per sorpresa. O aquell home que t’explica la història del dia. Està en procés de separació de la seva parella. Té prou assumit que perdrà el litigi i es quedarà sense la custòdia dels fills. Em posa tres llibres damunt la taula. Són per a les seves dues filles i també per a la seva exparella. Em demana que els dediqui els llibres com a record dels temps compartits, mentre li cauen les llàgrimes galtes avall.

Són coses difícils d’explicar. Veure en temps real com la teva feina afecta la vida de la gent, com unes lletres i unes cançons fan companyia de la millor manera possible. I quan escrius la dedicatòria intentes posar en quatre ratlles tot el que et passa pel cap, però és impossible. Només pots dir que les lletres són de qui les fa servir. I que, per tant, aquest llibre amb el meu nom en el fons l’han fet ells. És seu.