El meu Sant Jordi
La dinàmica és sempre la mateixa. Jo entrego aquest article una setmana abans de la seva publicació, normalment just al darrer minut, aprofitant la benevolència de la meva editora, l'Aure, que cada dos per tres ha d'empaitar-me i donar la cara davant el seu cap per la meva tardança empipadora. Aquest cop, però, la cosa no ha anat així. L'article arriba abans d'hora de manera sorprenent. La culpa, malauradament, no és pas per haver posat seny al meu caos vital. El que passa és que acabo de viure el meu darrer Sant Jordi i tinc les emocions tant a flor de pell que necessito buidar els pensaments avui mateix, abans que s'aigualeixin com les parades folrades de plàstic. No és pas que sigui el primer cop que em passo el dia surfejant entre la munió de gent, buscant l'estand que mai sé trobar. No, per sort meva ja he viscut sis diades signant llibres, compartint estones de cel amb gent que m'explica històries de vida, moments compartits, confidències i abraçades que em fan sentir massa estimat pels meus mèrits.
Aquest cop, per algun motiu, ho he viscut més intensament. Suposo que fer vida a l'estranger i perdre'm els darrers Sant Jordi hi té molt a veure. Aquests cinc anys m'han fet adonar que res et fa enyorar més la teva terra que passar una diada lluny de casa. I és que Sant Jordi és com un miratge guaridor, un dia en què sembla que visquem en un país menys dòcil, menys captiu, gairebé diries que som un país normal. I sí, sempre ens calen motius per estar cofoi de ser d'on ets, però en aquests darrers anys de renúncies i submissions, encara més. Imagineu-vos, doncs, retrobar la teva diada preferida enmig d'un aiguat ben britànic i adonar-te que la gent no s'espanta, que aguanta el xàfec amb un somriure, com si portessin el sol a les butxaques, tot per poder donar-te el llibre que acaben de comprar i intercanviar un diàleg dolç i insuficient. És una sensació tan emotiva que et fa oblidar que tens els peus xops i els mitjons rabejats o que encara et queden sis hores per acabar la marató de signatures apressades. Per això avui no em vull esperar al darrer moment, vull dir ben alt que hi ha dies fotuts, dies en què tot sembla fosc i emboirat, ple de núvols negres, però per sort, a casa nostra, sempre ens quedarà Sant Jordi.
