LA SETENA HORA

Aquesta lletra és la meva!

Sovint estem en contacte amb nens que no arriben als tres anys i -potser per deformació professional- parem molt bé l’orella quan fan comentaris sobre el món lletrat. Hem de confessar que ens commovem d’una manera especial quan manifesten, amb entre sorpresa i orgull, “aquesta lletra és la meva!”

A la porta de l’habitació on dormen, al penjador de la llar d’infants o en una peça qualsevol de la roba que porten, han vist escrit el seu nom; és per això que disposen d’una fidedigna informació sobre les lletres que són necessàries per escriure’l. Les coneixen una a una, perquè les identifiquen de manera visual. Quan tornen a veure aquesta lletra en un altre lloc, la reconeixen sense gaires problemes. El que més crida l’atenció és que no la veuen com una lletra funcional, útil per a diferents propòsits, sinó com un objecte de la seva propietat. No és la lletra que serveix per escriure el seu nom, sinó que és la que conté el seu nom i, en bona lògica, la consideren seva. Si la seva lletra es troba en altres paraules és perquè ells l’han cedit, en un acte de generositat mai del tot reconegut.

A l’escola els ensenyaran que la cosa no va ben bé així, perquè els faran adonar que en altres noms també es pot trobar aquella lletra, com també es pot trobar en les paraules que utilitzem per parlar d’objectes, de pensaments o de sentiments -encara que això últim sembli una mica més complicat d’entendre-. A poc a poc es fan càrrec que la seva estimada lletra no és un patrimoni exclusiu, sinó que apareix arreu, la qual cosa li aporta un valor afegit indiscutible.

Aquest pas que va d’entendre el món a partir del jo a entendre el jo a partir del món el faran sense cap mena de trauma, si algú els ajuda a acceptar que la pèrdua de l’exclusivitat comporta un guany superior, que no és cap altre que poder dialogar amb l’entorn a través de la paraula, dita, llegida o escrita. De la paraula on es troben les lletres que compartim.

L’urgent no és aprendre l’alfabet, sinó obrir-se a l’alfabetització. Aquesta és l’obertura que ha de promoure l’escola. I val més fer-ho sense una pressa excessiva, deixant el temps que calgui perquè es manifesti amb tots els seus matisos aquest gest inicial de la intel·ligència que permet afirmar, entre la sorpresa i l’orgull: “Aquesta lletra és la meva!”