16/06/2018

El meu veí

“Com va la vida per Londres?” És la pregunta que tothom em regala quan em retroba. Sembla senzilla de contestar però no ho és pas. I no ho és perquè, tot i que et sap greu trencar la mística de la vida a la gran capital, nosaltres no vivim a Londres. A veure, quan vam venir ho vam provar, i tant si ho vam provar! El problema era que els números no quadraven. Qualsevol barri amb una escola mínimament decent ens obligava a compartir lloguer amb desconeguts per arribar a final de mes. Si ho heu patit segur que sabeu de què parlo: companys de pis amb higiene dubtosa, morosos compulsius, rapinyaires de nevera, amants de les sobretaules nocturnes salpebrades de batucades. No way, ja no tinc ni edat ni paciència per suportar aquest infern.

Per això vam acabar en un poble de la rodalia, ben comunicat i amb bones escoles públiques per al nostre nen. Reconec que tot el treball de recerca el va fer la meva dona i per això no em vull penjar cap medalla. Senzillament la va encertar del tot. El nostre carrer és un oasi ple d’ocells i papallones, de verd i de tranquil·litat. Ara fa poc van arribar uns veïns nous, una mare i dos fills procendents de l’Índia. Ella és un encant, sempre amb un somriure, sempre disposada a ajudar, però a mi qui em té el cor robat és el fill gran. Es tracta del típic noi ple de silencis, tímid, apocat i casolà. Sempre que me’l trobo em mira encuriosit i jo ho aprofito per fer-li les meves bromes poca-soltes que tant avergonyeixen el meu fill. L’altre dia la meva dona i la mare del nen van quedar per fer un te. Quan van tornar i vaig escoltar el gruix de la conversa se’m va glaçar la sang. El nen silenciós patia un infern a la seva escola. Dos ganàpies li feien la vida impossible dia si i dia també. D’ençà que ho sé que em bull la sang. Em diu la dona que això és el pa de cada dia, però a mi no m’entra al cap. Quina merda de normalitat és, aquesta? M’agafen ganes d’anar a la seva escola i muntar un sidral per escarmentar aquests energúmens, però sé que no ho puc fer. I tot i així, quan veig per la finestra el meu veí silenciós que arriba a casa capcot, amb la derrota als ulls, m’agafen ganes de fer un disbarat. Sé que em venç la ràbia, però em sento impotent. Tant, que des d’aquí us demano consell. Què coi puc fer?