Quan toquen el dos
La major d’edat a càrrec (MEC) número 1 m’ha fet saber que quan torni de les terres estrangeres on està vivint uns mesos, no trigarà a marxar de casa. Quan ho diu em mira fixament amb aquells ullarros negres i ametllats que té. Crec que pretén impressionar-me i jo no puc fer res perquè estic concentrada provant que no se m’escapi el riure. El MEC número 2, de tant en tant, afirma que en realitat la seva germana es quedarà amb un pam de nas perquè serà ell l’espavilat que marxi abans i que ja veurem quan truca, quan passa per casa i quan m’envia missatges. Crec que gaudiria si servidora esclafís en un plor de mamma desesperada. No ho faig perquè no tinc temps. Estic massa ocupada buscant un manyà que canviï el pany el dia que algun dels plançons abandoni la llar familiar. Tot i que... el menor d’edat a càrrec (MEC) número 3 diu que, d’acord, molt bé, que marxi tothom (jo inclosa) que ell okuparà les habitacions lliures. Una serà per a l’ordinador, l’altra per dormir, l’altra per a les maquetes... i jo li recordo que no tenim tantes habitacions.
Em fa gràcia, aquest corrent independentista llarista dels MEC. I m'enorgulleix. Soc conscient que soc una mare espavilatòria i que sentir-los verbalitzar les ganes de marxar m’agrada. M’agrada no només perquè tinc aquest punt de progenitora desnaturalitzada i perquè estic cansada dels lligams obligatoris (repasseu l’article del 16 de gener), sinó perquè trobo que és llei de vida. Han de voler volar. Tocar el dos. Dir "ciao, mamma".
No els he dit mai que jo era igual que ells. Que també em moria de ganes de tocar el dos de casa. Que fer-ho va ser meravellós. I que ara que visc sola i que arran del divorci fa tres anys he tornat a experimentar un nou gest d’independència, també he sentit i sento l’alegria de fer el que em rota sense donar explicacions a ningú.
El que no goso explicar-los, perquè penso que ja s’ho trobaran, és la possible dificultat de concretar el moment. Que servidora volia marxar des dels setze anys i va trigar uns anyets més. Exactament onze anys. Glups. I no els hi vull dir perquè em sento una loser, com diuen ells, i perquè ves a saber, potser ells s’espavilen millor que jo i toquen el dos molt abans. Llavors em tocarà el nou capítol, enyorar. Però ja m’ho trobaré, tu.
