La primera festa
Cada cop se’m fa més costerut això de parlar del meu nen. Vull dir que als principis ni tan sols sabia que aprofitava la seva infantesa per omplir aquests articles. Després, quan es va fer més gran, va començar a adonar-se que els familiars sabien massa coses d’ell i tot d’una va lligar caps. Les coses com siguin, com que ha sortit a son pare en aquest aspecte, el fet de ser protagonista d’alguna cosa, encara que fossin articles d’un suplement setmanal, molt no el va molestar. Això sí, un bon dia em va engaltar que potser hauria de cobrar el vint per cent dels beneficis, tenint en compte que ell era la matèria primera dels continguts.
Amb els anys la cosa es va complicar. Cada cap de setmana em demanava donar una ullada a l’article abans de ser publicat i de tant en tant se’m queixava que hi posava més pa que formatge a les seves aventures. “Això no va passar així”, em deia una mica empipat. Llavors li havia de dir allò tan conegut de "No deixis que la realitat t’espatlli un bon final" i, com que és espavilat, m’ho deixava passar. Ara, en plena adolescència, us he de confessar que procuro filar molt prim, per si de cas.
Explico tot això com a pròleg de la seva primera festa. Sí, ja sé que això són figues d’un altre paner, però no patiu, no va fer cap botelló. Aquí a Anglaterra sembla que encara no té tanta tirada com a les nostres contrades. Va ser una festa d’aniversari, això sí, sense pares supervisant el sarau i, per tant, la primera de debò. Tal com toca, el vam deixar allà i el vam recollir quatre hores més tard. De tornada a casa, vam comprovar que hi ha coses que no canvien en aquest tipus de saraus. Van fer els primers glops d’alcohol, algú va encendre una cigarreta i es va marejar, es van fotre un fart de ballar i fins i tot alguna parella es va escapar a un lloc amagat per fer-se manyagueries a cobert de les mirades indiscretes.
Això sí, el més curiós de tot ha estat la ressaca de tot plegat. No pas la de les cerveses i el vodka, que per sort són joves i es recuperen ràpid, sinó la de veure com amb comptagotes se li van escapant anècdotes que havien quedat voluntàriament amagades. I és que a aquestes altures hi ha coses que no cal compartir amb els pares, sobretot si un d’ells les publica la setmana següent.
