Tanta tanta pressa

BarcelonaAquest ha estat el curs en què m’ha costat més acabar de completar tota la feina burocràtica. Des de Sant Joan que no estic amb els alumnes rostint-me a les aules, però des de llavors que no he parat de preparar el curs vinent. Molta feina i canvis a dojo, després d’una pandèmia! Genial.

Ara toca entendre els nous currículums. El curs vinent també serà el que començarem més aviat les classes. Sempre hem tornat a treballar l’1 de setembre, però disposàvem d’un parell de setmanes per fer recuperacions, avaluacions, traspàs d’informació i una bona preparació per engegar el curs amb les piles carregades i ganes de classe. Ara es farà tot a cuitacorrents, gairebé de manera atropellada, perquè encara tenim recuperacions de batxillerat, amb les seves avaluacions, i, tot i que tampoc disposarem de la plantilla definitiva, saltarem al buit amb assignatures noves i currículums per provar.

Tot està tan agafat amb pinces que les mateixes editorials ens deien a principis de juliol que encara no tenien acabats els llibres que faran servir els nostres alumnes el 7 de setembre! Els motius de tanta pressa els desconec, però la nostra feina si alguna cosa necessita és calma i tranquil·litat. No ens queixem per queixar-nos. Si volem fer les coses ben fetes no poden anar amb pressa, i més si entrem en un sistema al qual li agrada ser cada vegada més complex.

Si algú es pensa que la feina d’un professor d’avui en dia és més o menys igual a la de fa vint o trenta anys, va ben errat. El grau de paperassa s’ha multiplicat per mil. Jo mateix, després de setze anys a secundària, puc afirmar que aquest any he tingut tres o quatre vegades més volum de feina burocràtica que quan vaig començar. Jo penso que cal racionalitzar millor la documentació, que ens estem passant, però es veu que ho hem de tenir tot detallat al mil·límetre per si hi ha una inspecció.

A mi, com a molts companys, el que ens agrada és transmetre aprenentatge, i el contacte amb els alumnes, però cada vegada fem més feina administrativa, fins al punt que ja ens sacrifica el temps per preparar la classe. Gastem més energia filosofant sobre com volem avaluar que concretant què farem. Així correm el perill de convertir l’educació en una invenció etèria i teòrica on podem passar els estius discutint com hem de fer les nostres matèries mentre els alumnes esperen tot sols que vingui algun professor.