La presència, un bàlsam

Davant de tot el que està succeint al món, ¿com podem sostenir-nos i sostenir emocionalment els nostres fills, que no en són aliens? No és fàcil, a estones, oi? A banda del desgast que arrosseguem petits i adults per aquests dos últims anys de pandèmia, ara apareix un nou conflicte bèl·lic que se suma a greus problemes que tenim sobre la taula com, per exemple, el canvi climàtic. Enmig de tot, nosaltres i els nostres fills i filles, i un garbuix d’emocions que se’ns van despertant. 

Primer de tot, comprenguem que el cansament, la desesperança, la tristesa, la incomprensió o la incertesa que puguem sentir són legítims. Escoltem-nos i sentim sense por tot allò que emergeixi, validant les nostres emocions. D’aquesta manera ens serà molt més fàcil acceptar també i acompanyar sense judicis tot el que el nostre fill o filla pugui expressar.

Procurem espais d’intimitat on l’infant o adolescent se senti segur per explicar allò que l’angoixa. Sovint no són temes que ens puguin expressar mentre estem comprant al supermercat: necessiten saber-nos disponibles i connectats per poder-se deixar anar sense por i obrir-se. Alhora, hem de poder oferir-los moments d’exclusivitat perquè hi hagi mirada atenta i sense interrupcions del germà, per exemple, que ara ens reclama atenció. 

En moments convulsos, la presència és un bàlsam. No oblidem mai que la connexió profunda amb l’ara i aquí ens mantindrà amb un cable a terra per evitar que l’angoixa de no saber què pot passar se’ns endugui. I en això hem d’ajudar també els nostres infants quan ens preguntin “Què passarà?”, sigui el que sigui que els inquieti. Ajudem-los a tornar al present, a respirar profundament i connectar amb el que és ara. 

Ah, i apaguem la tele. Protegim-los d’imatges que no poden processar i que els poden impactar o, pitjor encara, que poden acabar normalitzant si les veuen repetidament. I això, encara que a algú l'hi pugui semblar, no és posar-los en una vitrina, això és protegir la infantesa, que és el nostre deure.