Ho faig ara, no fos cas
Avui és un dia extraordinari perquè tot és normal. És dilluns i encara falta perquè es publiqui aquest article, però l’escric ara, no fos cas. Per primera vegada en molts mesos tothom fa el que ha de fer. La major d’edat a càrrec (MEC) número 1 ja ha pagat la matrícula de la universitat i treballa en un menjador escolar i fent extraescolars. El MEC número 2 ha començat els seus estudis de cuina. I el MEC número 3 (l’únic menor) porta una setmana anant al seu centre escolar. I jo treballo. Treballo i facturo!
Dic que l’escric avui i no m’espero, no fos cas, perquè ara fa un any també vivíem un dia que consideràvem normal i en què tot rutllava i no va passar ni un mes que el MEC número 2 va començar a remugar i a insinuar que el que estudiava no li feia el pes. Tant, que ho va deixar. La MEC número 1 tornava a queixar-se de la carrera (que no de la vocació) i amenaçava amb marxar qui sap on. I el MEC número 3 es treia la màscara d’osset panda i en destapava una altra de més semblant a la d’un adolescent de tercer d’ESO. I, a sobre, després va venir el virus odiat i odiable i la normalitat se’n va anar a prendre pel sac, cosa força normal, a casa. Però tant, fins a aquests límits tan estratosfèrics, doncs no.
Avui visc i gaudeixo d’aquestes hores de normalitat fora del normal i les assaboreixo amb la consciència de saber que Heràclit tenia més raó que Atenea quan deia que la vida és canvi i parlava d’aquell riu on et banyes però l’aigua mai és la mateixa. El riu de casa s’assembla a la Noguera Pallaresa en època de desgel i m’estic preparant mentalment per a aquest discórrer cabalós i salvatge. I ho faig aturant-me avui, saltironant pel carrer perquè tots tres entren i surten (amb mascareta) i estan al lloc que volen o al que ara haurien de voler (descripció totalment exacta per al MEC número 3).
Saltironejo avui, no fos cas que demà tot s’esguerri i el destret m’agafi sense saltironejar. Perquè pot passar de tot: més atacs vírics, més decepcions acadèmiques, més descobriments de personalitat oculta, més realitats distòpiques. No descarto res, fins i tot que ens abdueixin els marcians i ens transportin a un planeta horrible on tot hagi d’anar marcat amb etiquetes adhesives.
Que bonica que és la normalitat! Exclamo feliç, avui, ara i aquí. I somric. No fos cas.
