Les persones de primera fila
Quantes lliçons d’humanitat s’han rebut aquests darrers mesos. Persones de totes les condicions i nivells professionals s’han coordinat, de manera interdependent, per donar assistència a les persones que han emmalaltit. Hospitals, residències de persones grans, centres de persones amb discapacitat i altres serveis. Tothom ha posat el millor del que sabia fer gestionant una situació en què els riscos eren alts i els horaris quasi inhumans. I, sobretot, s’han vist actituds de generositat.
Aplaudir cada dia per mostrar suport i agraïment va estar molt bé, però el tema ha d’anar més enllà i ens ha de portar a reflexionar sobre un dels aspectes més importants que ens cal canviar radicalment: actituds, missatges i valoracions socials cap a tots aquests sectors professionals. Aquest canvi no pot ser puntual sinó d’enfocament i ha de portar a un reconeixement permanent. Professionals que habitualment fan aquestes tasques mai han tingut la valoració apropiada i les persones que les fan estan poc reconegudes. I durant el confinament vam veure com, quan arribaven a casa, havien de fer de tot menys de pares o mares, que era el que necessitaven, ells i els seus fills. Per tot plegat, la canalla no veu enlloc, ni a l’escola ni en altres contextos, cap valoració de la professió parental.
Els missatges de futur van bàsicament en la línia acadèmica i no hi ha temps o lloc per parlar de la societat, de les necessitats col·lectives i individuals (només hi pensem quan en som destinataris o ens veiem amenaçats, per virus o pel que sigui, com és la situació actual). Ara sí que els donem visibilitat i reconeixement. Però quant durarà això? El problema és que sovint només es valoren les carreres tècniques i es menystenen les que tenen aquesta dosi d’humanitat. ¿No és prou evident el valor d’aquestes professions de servei als altres que demanen una gran implicació i cansament personal per poder donar resposta a les necessitats de les persones que atenen dia rere dia? Per què ens costa d’entendre que després d’una situació tan brutal com la que han viscut necessiten temps per poder superar l’esgotament i tensió a què han estat sotmesos? Aquesta experiència ens hauria de servir de reflexió per canviar la manera de veure aquestes professions com a imprescindibles. Ningú gosarà dir que ho han fet per tenir guanys personals, oi?
