Saber perdre, saber guanyar
Quan penso en com era jo de mal perdedor quan era petit… em fa molta vergonya. Recordo una partida de parxís, un estiu, a Galícia, que calia treure un cinc per sortir, i quan finalment vaig poder-ho fer (moltes rondes més tard), tres sisos seguits em van suïcidar la fitxa, i ja no vaig treure'n cap més. No m'ho podia creure: amb els ulls plorosos, m'abraonava sobre el tauler, cridava… Estava tan enrabiat, tant...! Però aquella epifania mal perdedora va marcar un abans i un després: mai més no he tornat a prendre'm el joc tan a la valenta.
Ara bé, el joc ha estat sempre present en la meva vida d'educador, com a monitor i com a professor. A esplai i colònies el joc sempre ha tingut un espai privilegiat, però a escola, l'any 1987, quan vaig començar a fer de profe, això del joc a l'aula era una raresa, així que quan entrava a classe de FP1 automoció amb el meu tauler enrotllat de Grecial Pursuit dibuixat en un paper d'embalar de 2 x 2 m, més d'un professor veteranu posava els ulls en blanc davant les excentricitats innovadores d'aquell mestre xitxarel·lo que era jo. Però el cas és que les classes anaven molt bé i els alumnes aprenien.
No sé si els jocs que he introduït sempre a l'aula són o no ludificació, però el que sí que sé és que sempre han contribuït a donar ritme a la classe i a consolidar continguts. També és veritat que sovint són jocs d'un equip contra un altre, i sé que això posa nervioses algunes persones. Però el contrari també: quan a l'esplai s'entestaven en fer jocs no competitius, i els presentaven com "I al final guanyarem tots!", el meu fill petit no ho podia suportar: "Però, quin sentit té?", deia. I jo l'entenia, perquè sempre he pensat –potser per la meva pròpia experiència– que convé aprendre que en molts jocs –i a la vida– hi ha un equip que guanya, i un altre que no guanya tant –també conegut com a "perd".
No sempre tinc coses a dir, però això sí que us ho diré: potser aprendre no sempre és divertit, i potser no tot pot ser joc, però a l'esplai, a l'escola i a la vida és fantàstic jugar, saber perdre i saber guanyar. I com diu en Xesco Espar: "La mida de la victòria és incomparable quan treballem en equip. Per assolir grans objectius hem d'abandonar l'egoisme i l'arrogància i lliurar-nos a la humilitat de compartir els triomfs".
