El preferit
A la sèrie The crown hi ha un capítol en què la reina d’Anglaterra prova d’escatir quin dels seus hereus és el seu favorit i jo he fet el mateix.
Sé que quan va néixer la llavors menor d’edat a càrrec (MEC) número 1 va ser la preferida. Era l’única i, tot i que va bramar tres mesos seguits, va ser una MEC desitjada que em va fer anar de corcoll i qüestionar-me moltes coses. I de vegades m’agradaria tornar a passar per aquells mesos, perquè ella i jo tornéssim a viure-ho amb més calma. Llavors, esclar, va aparèixer el MEC número 2 i, ho admeto, ell va passar a ser el preferit. Hi ha una qüestió de supervivència animal que et fa centrar en l’últim que arriba. Que, a més, va tenir el detall de dormir sis hores seguides al cap de quinze dies de néixer. Era un nadó compacte, rodanxó, rialler, dormilega i ganut... que va posar el peu a terra als nou mesos i es va transformar en una mena de Speedy Gonsales. Vaig deixar de tenir preferit. No tenia temps de triar perquè aquells dos no donaven ni un microsegon de respir. I després va aparèixer el MEC número 3. Ara, quan el veig convertit en una mena de bistec escampat a la cadira de la seva habitació, immòbil, amb el nas enganxat a la pantalla, se’m fa difícil associar-lo a un naixement que vaig viure amb molts intríngulis dramàtics (repòs, urgències, repòs a l’hospital, cesària d’urgència i incubadora) que al final va acabar bé.
He de reconèixer que a partir d’aquí he anat canviant segons com bufa el vent de l’ànim i les preferències. De vegades he concedit el ceptre de preferit a la MEC número 1 quan m’entusiasma amb les seves lluites i la seva capacitat social, o quan em porta amics simpàtics a casa o per aquelles converses de complicitat.
De vegades l’he de concedir al MEC número 2, quan em fa petar de riure amb els seus raonaments sobre la realitat o quan parlem de sèries i cinema i darrerament de cuina. I de vegades el meu preferit és el MEC número 3, l’únic que em fa una mica més de cas, amb qui encara m’abraço de tant en tant i que accedeix a venir amb mi... ni que sigui a la plaça del costat de casa. Però, posats a admetre, confessaré que el preferit no és cap d’ells. La preferida de la meva vida ara mateix soc jo. Em caic bé, em dono la raó però em qüestiono quan cal i sempre tinc temps i ganes de passar estones amb mi. Com diu el meu amic Piñol: ideal.