El meu pare

Fa disset anys que el cos del meu pare no hi és, que va morir un dia de Reis. Aquell dia sempre publico una foto seva a l’Instagram per recordar la seva bona mirada, i avui, perquè sí, perquè l’enyoro, em ve de gust parlar-ne. Allò seu que ara en diem "estil educatiu" era de mena tradicional. Els progenitors treballaven fora de casa i les progenitores tenien cura dels menors d’edat a càrrec (MEC) i quan l’Anna adolescentis comunis li qüestionava una divisió de rols tan espantosa (encara no coneixia la paraula patriarcat i ens vam salvar que em tatués al cul en un rampell adolescent la frase "fuck you patriarcat") ell mirava la meva cara vermella d’indignació i, o bé sospirava (sé que per dins demanava forces per suportar aquell volcà... oh... tan semblant a la meva MEC número 1... oh, oh), o bé feia aquella mirada seva de gairell, per sota les ulleres, i em responia que era una manera de funcionar pràctica i que per una orella li entrava i per l’altra li sortia. 

Ara bé, a casa mai es va qüestionar que les cinc nenes, noies, dones, estudiéssim, treballéssim, ens sostinguéssim soles a la vida. Ara mateix quan escric em sembla una barbaritat que s’arribés a qüestionar que les dones potser sí que podíem estudiar, però que era millor que no treballéssim. I és cert que no es deia obertament, que llavors ja començava a quedar fatal, però no era estrany que algunes dones, en tenir fills, pleguessin. El patriarcat va impedir que el meu progenitor fos més present a la meva educació i a la meva vida. Però també és just reconèixer que la seva generació, clàssica, conservadora i patriarcal, va procurar perquè les seves MEC s'espavilessin soles. 

Tot i que l’esgotava, tot i que em deia barbaritats com que amb aquell caràcter no em voldria ningú, sé que li agradava aquella torrentada energètica que ja era jo llavors. I que al triar estudiar cinema i, per tant, fotografia, li vaig tocar el cor de (meravellós) fotògraf aficionat. Abans que morís vaig presentar el llibre Leandre, el nen horrible a la Biblioteca Vila de Gràcia. Vaig organitzar un concurs de cares horribles modalitat adult i infantil. Ho vaig fer per ell, perquè rigués, perquè veiés que me’n sortia. Que havia canalitzat l’energia cap a la creació. I tot i que no hi és, hi és i sé que ho sap.