Nòmades i sedentaris
Quan els majors i el menor d’edat a càrrec (MEC) eren petits, només vam visitar terres estrangeres en comptades ocasions. Eren tres MEC deliciosos, moguts, caòtics, esgotadors... i pensar en arrossegar-los pel museu del Louvre em provocava una mandra descomunal. Evidentment, quan alguna família amiga o coneguda m’explicava que havien visitat Dinamarca, la Toscana, Islàndia o Nova York, m’agafava un atac de culpabilitat descomunal. La meva mandra i les poques ganes de viure situacions conflictives a milers de quilòmetres de casa estaven impedint que els MEC es convertissin en uns éssers oberts, cosmopolites i viatjats. Els estava amputant el glamur i les possibilitats d’arribar a esdevenir uns éssers interessants.
Això pensava jo, fins que m’arribava el so inconfusible d’alguna discussió poc fraternal entre germans, o m’adonava que portava dies i dies sense dormir bé i que a les vacances l’únic que desitjava era convertir-me en un cos en posició de repòs. Un concepte relatiu, molt relatiu, que topava de morros amb el concepte MEC. Però com a mínim, em deia, no hauré de traslladar-me en avió, o voltar molt en cotxe. El nomadisme, llavors, no m’atreia gens ni mica, i vaig decidir que érem una família sedentària. Si algú m’hagués preparat el viatge (cosa que jo odio fer però que no em quedava altre remei que fer), si algú s’hagués fet càrrec de la logística, etc., potser m’hauria plantejat provar la vida nòmada. Però no va ser així.
I només m’hi vaig atrevir quan els MEC eren petits, però ja no tant. Llavors vam visitar Sardenya, que va ser una provatura, perquè el plantejament era el mateix que la vida de vacances a Menorca, però una mica més lluny i en lloc de demanar un gelat, demanàvem un gelato. Després van venir Irlanda, Londres. I ara ja només amb mi com a progenitora divorciada, Itàlia i Grècia.
No em penedeixo gens de no haver-los fet voltar. Gens ni mica. La seva infantesa em va cansar físicament i servidora no donava per a més. I trobo que quan és així és absurd forçar la màquina. Després hem voltat. I després ells han voltat. Especialment la MEC número 1. Així que, tot i prendre la sàvia decisió de la vida estiuenca sedentària, al final han resultat uns personatges de ment oberta, viatjada, cosmopolites i glamurosos (especialment jo, he, he, he).
