Ningú és el jo que es veu
Nosaltres dos ens acostumen a trucar cada dia -hi ha dies que, a més, ens veiem- per parlar de les nostres coses, i de pel·lícules i de llibres. Sí, parlem una estona de les lectures que fem, o de les que pensem que hem de fer, i un de nosaltres explica com s’ho manega perquè els llibres no l’acabin expulsant del pis. No fa pas gaire el tema de conversa va ser una obra de Virginia Woolf, Les ones. Més enllà de comentar la relació del títol amb el contingut, vam tractar sobre la reflexió d’un dels personatges al voltant del seu propi jo.
La qüestió que es planteja el personatge del llibre en qüestió es pot sintetitzar de la manera següent: cadascú de nosaltres sent dintre seu un jo que no és singular, sinó plural. Som un jo que ho gosaria tot i un de temorenc en segons quines circumstàncies; un jo que se sent feliç i, al mateix temps, un altre que en ocasions se sent desvalgut; hi ha situacions que ens fan sentir a gust i altres que ens conviden a fugir; som el que llegim, la música que escoltem i l’altre que també ens agradaria ser. No som, en cap cas, senzills, encara que el nostre entorn ens hi vegi.
Cal ser un observador perspicaç, amb capacitat per establir connexions entre els diversos jos de cada jo i els àmbits d’actuació. Usem amb freqüència el verb acompanyar per referir-nos a l’acció que han d’exercir els mestres. Sabem que aquest terme remet a cumpanis, és a dir, a menjar el pa junts. La imatge ens sembla preciosa. Però el mestre, més enllà de compartir el pa amb els alumnes, ha de saber quin pa els agrada, com se’l mengen i quan se’l mengen amb més ganes.
El jove de l’obra de Virginia Woolf no viu malament la diversitat de jos que sent dins seu. Al contrari, el que li preocupa és la facilitat que tenen els altres per reduir-lo a un sol jo. Sovint, quan es fa un traspàs d’informació d’alumnes es tendeix a simplificar, a etiquetar, a transmetre el que es veu, no el que s’observa, quan s’observa. No som senzills. Som una munió de jos, que mai no acaben d’estar del tot endreçats, i que es configuren en diferents estrats que se superposen i s’entrellacen fins a arribar a formar un jo més o menys coherent. Si els mestres hem de saber observar és per evitar la reducció de cada jo, perquè un alumne sempre és molt més ric del que puguem arribar a imaginar.