Per què no he educat fills sobreprotegits?

El 7 de maig passat, Dia de la Mare, vaig escriure un únic tuit: “Que els meus fills es puguin valdre per ells mateixos. Això és el que vull”. La que era coneguda com la Menor d’Edat a Càrrec (MEC) número 1 als articles que vaig signar com la pitjor mare del món en aquest mateix suplement durant onze anys em va deixar totalment desconcertada fa dos setembres quan em va comunicar que marxava de casa per compartir pis amb amics. El desconcert no venia pas perquè no ho trobés bé. Sinó perquè al final tot allò que havia sembrat semblava donar fruits i, coi, per algú que s’ha declarat la pitjor progenitora de la Terra que fos així era sorprenent. O potser no.

La criança dels meus tres fills no ha sigut dramàtica, però sí esgotadora. Tenen tres personalitats fortes i reptadores. M’agrada que sigui així, que enlloc d’amebes fent ioga siguin flames enceses. I des del primer moment vaig dedicar esforços a educar-los perquè poguessin valer-se sense la meva ajuda en la mesura que cada edat ho permetia.

Encara recordo la cara d’estupefacció d’alguns dels meus fills quan els informava que de tant en tant els tocava estendre la roba. Ho confesso, em divertia la seva cara d’indignació quan deien que ningú de la classe ho feia... La majoria de vegades em portava més feina que fessin la feina que no pas fer-la jo i hi havia cops que tirava pel dret per mandra a discutir. Però molts dies no. I, tot i l’esforç i el desgast que em suposava, sempre ho vaig considerar una inversió de futur.

I no només amb les tasques de casa. També vaig voler que aprenguessin a moure’s sols. El mitjà va voler apuntar-se a fer un esport que demanava ser a la Barceloneta el dissabte i el diumenge a les nou del matí. Ja tenia tretze anys i li vaig dir que endavant, però que hi hauria de poder anar sol amb autobús, que jo el dissabte descansava. Però no es tracta només d’aprendre a funcionar sol en termes pràctics, sinó també ètics. A fer i a pensar bé. O a intentar-ho. Per això he insistit perquè tinguessin criteri propi.

No ho he fet perfecte, sinó qui seria jo? Un frau que ha venut la imperfecció i l’error quan en realitat era Mary Poppins? No. La incoherència també ha format part de la meva educació. Però també l’aprendre a perdonar-se les pífies grans o petites. I a reparar el mal causat. Perquè sense aquest perdonar-se i aquesta reparació també és difícil viure de manera autònoma. I a fer-ho, esclar, a partir de l’amor i l’humor.

A les conferències que imparteixo sobre maternitat i paternitat imperfecta em dedico a carregar-me la criança sobreprotectora. Explico que aquests infants a qui fem creure que són petits lords als quals cal servir i atendre en tot, més endavant seran els nostres futurs companys de feina. I que, ehem, qui voldrà treballar amb un petit lord aviciat i incapaç de fer i de pensar sense ajuda? I qui diu company de feina diu veïns, candidats a les eleccions o el que sigui.

Sí, vull que els meus fills es puguin valdre per ells mateixos. Perquè tinguin una bona vida. Perquè qui convisqui amb ells també la tingui. I perquè no tinc la certesa que demà jo sigui al seu costat per atendre’ls. Espero que sí, que pugui acompanyar-los durant molt, molt de temps, però crec que és sa recordar de tant en tant que la vida és ara. I que quan perden els auriculars, les claus, les vambes o el que sigui, no cal que sigui jo qui ho trobi. Ells són ben capaços de tot. Fins i tot d’això.